Juny 2009


   Guardo unes llistes de candidatures electorals i  en mirar-les millor,  ja vaig anar més enllà del codig de barres (a veure si és just, això: en una papereta que m´envíen a casa a nom  meu i a la meva adreça, el còdig de barres pot –dic pot – contenir el meu nom i d´altres dades… i el vot és secret!). D´aquí vé que ahir, volent acabar quan toca, vaig fer-ho amb una papereta als dits on si bé hi figura “Doña” María Badia (així, amb patronímic accentuat) l´encapçala Don Juan Fernando López Anguilar, que també era el “cabeza de lista” del PSOE espanyol, llista que aquí, a Catalunya, els electors no van tenir dret a veure. La del PP, la      llista llarga vull dir, al menys es va fer visible sencera, fins al punt de trobar-hi Don  Alejo al número 4, i l´altra català que va sortir pels pèls, Santiago Fisas, al 23. Qui va voler votar, doncs, amb tot el dret del món, una tal Maria Badia, que té tot l´aire de ser dona d´anar per feina, desconeix qui són el gruix dels seus companys en la candidatura pesentada pel PSOE on, amb el número 3, hi havia una exministra,“antes partia que doblà”, guanyadora sobrada gràcies al vot dels catalans “sumisos i engañaos”. Algun  jurista amb ganes de brega sabria trobar defectes de forma per a instar la nul·litat de les eleccions. Però, parlant en plata: a Brusel·les no els importen  gens ni mica aquests tripijocs interns. Uns números per acabar: a Catalunya només hem votat un  37,5% del cens. I d´això se´n pot deduïr cap conclusió victoriosa?  Tot plegat, un llast llardós.

 

                                                                                                                           martiolaya

   Fa pocs díes vaig anunciar el meu propòsit eixelebrat de votar junts els tres noms del tiltular. M´ho van treure del cap de seguida; però els familiars propers van  entendre els meus raonaments i sense renunciar als seus principis històrics, van votar segons convingut: una, el Junqueras (que s´ha explicat molt bé en el transcurs de la campanya), un  altre, el Romeva ( pencaire saberut a qui el temut i veterà Vidal Quadras qualifica de “treballador i bon company”), i van deixar per a mi el Tremosa (que exposa projectes tan sensats que li serà fàcil trobar adeptes). I han sortit tots tres. La família ho estem celebrant fent quelcom semblant a la volta a Catalunya. Ahir vaig fer jornada de reflexió; però avui vull dir quatre coses: hauríen de reunir en un plató tots els que van sortir diumenge a la TV3 dient que havíen guanyat, tancar-los, obrir llums, objectius,  càmeres i micròfons i deixar-los en antena, a pa i aigüa, 24 hores. A banda d´això, el control de barres que figura a les paperetes, és legal? Còm és que el nostre President de la Generalitat va dir, a les deu  del vespre de diumenge, en directe i per “la nostra”, que donava les gràcies a tothom i que a totes les ciutats importants de Catalunya “ells” (el PSOE?) havíen guanyat, quan a Girona i a Lleida van fer figa; i com és que va individualitzar el seu agraïment en Maria Badia que encapçalava –va dir- “la nostra candidatura”… Tinc la llista a les mans i m´adono que per molt que prefereixi la corranda a la crítica,demà haurè de repetir. (Però després, corrandes santcugatenques!)

 

                                                                                                                           martiolaya     

   En el diccionari de l´Alcover que ahir vaig consultar per allò del topònim de La Ringueta (penseu-hi, eh?) hi trobo paraules que potser no tenen cap relació amb l´expressat topònim, però resulten la mar de divertides i algunes fins i tot em sonen d´haver-les sentit dir. No pas en cap conferència; ni de quan estudiava… Potser les havia escoltades alguna vegada anant d´excursió, esmorzant en un bar de carretera, o posant el nas en les paradetes del mercat de Puigcerdà: “Calla, home, si allò és un  ringo-rango”, volent indicar desordre i avalot; o caminar no gaire dret; o “penjarella o adorn excessiu, de mal gust”; o “dona mal vestida”, com apuntàvem ahir. I també “ringo-ringo”, que sona  fi,  és ben  concís i sembla que només es deia i segurament encara es diu, per Manacor, volent expressar “a poc a poc, xano-xano”. A mi, ho he de confessar, m´agrada aquesta expressió i penso utilitzar-la així que pugui senyalant, posem per cas, la manera cançonera de començar alguns actes públics i espectacles a Sant Cugat, acudint-hi ringo-ringo i començant a tres quarts de quinze. O no; potser no l´utilitzaré mai. I no em feu dir els motius, perquè ara vaig de cara a la canço o corranda anunciada, que a llegidors i minyons no els prometis si no els dons. La podeu llegir en un respir, mallorquina i ben castissa. I ja em sabreu perdonar:

                                                                

                                                     “Noltros tenim un mul

                                                      que li dèiem en Pindango;

                                                      se n´anava ringo-rango

                                                      amb sa coa dalt es cul”.

                                                                                                                          martiolaya   

                     Avui, diumenge, potser més d´un excursionista passarà, creuarà, o seguirà ribera amunt o avall, el Torrent de Coll de Pals; i potser consultarà en el mapa de l´editorial Alpina i veurà que hi ha un  tros d´aquest torrent, el més proper a desembocar aigües al riu d´Alp,  que  porta el nom de La Ringueta (amb el mateix article determinatiu la que porta La Molina). Però la crida que vol representar aquesta glosa va més enllà del la que porta la Molina i que Masella no ha de portar. Es tracta de que el meu amic Joaquim Cabeza, a qui potser alguns ja coneixeu com a estudiós de l´excursionisme i amb alguns llibres publicats, ha trobat l´esmentat topònim i, per a un estudi que està fent, vol conéixer alguns antecedents: de què vé el nom, com és que en mapes anteriors no hi figura, que el Coromines no en diu res en el seu Diccionari etimològic, ni en saben res a la Secció de topònims del Institut d´Estudis Catalans… És per això que el Joaquim, que sap que fa prop de seixanta anys que vaig per Alp i hi tinc casa, em prengunta per telèfon si en sé o en puc saber alguna cosa. Farè córrer aquest bloc  entre amics d´Alp, Bellver i Puigcerdà… La Ringueta semblaria un diminutiu de noia mal vestida (ringo-rango) segons que es deia i potser encara algú diu pel Bergadà…Demanaria als amics que em llegeixin o a qui envïi aquesta glosa, que m´ajudin a ajudar el Joaquim, xicot feiner i savi. A canvi, i guanyi qui guanyi les eleccions d´avui, prometo no parlar demà de política i cantar-vos, gairebé,  una cançó divertida.

 

                                                                                                                           martiolaya

   Tot evoluciona, en aquest món, i el nom  de les persones, també. No sols és una mena de recanvi atribuït a les modes, sinó formes populars de distingir-nos els uns dels altres amb patronímics que llevat dels cognoms, més identitaris, serveixen per a saber qui som en la gran novel·la de la vida. Allò que abans es deia “de Joseps, Joans i ases n´hi ha a totes les cases” ha passat ben bé a la història; ara diríem que, si de cas, priven els Marcs i les Paules, els Ivans i les Venesses… Però, un  mateix nom –  ho he pogut constatar posant la cullerada en la confecció d´un àlbum de fotos dedicat a una tieta centenària –  pot variar en el transcurs d´un segle: d´ençà d´una besàvia Rosita es pot evolucionar en Maria-Rosa,  Rosa a seques i “Rossi” pels amics. Semblantment, Montserrat, Maria-Montserrat, Montse i fins i tot (en conec una) “Mo”. S´han  acabat les Maria-Immaculades i les Immaculades i prou ; ara hi ha Immas per tot. I res de diminutius: ni tiets Pepitus ni oncles Perets, i a qui tenia un avi Cisquet ara li poden dir Quicu, o Fran, i potser a aquell cosí que va morir a la guerra gairebé nen, se´l recorda  pel Paquitu, el Paco o el Francesc, talment fos el Sant d Asís. I encara hi ha casos, que potser ara no es donen tant, en què tothom, família inclosa, podia conèixer el parent o amic, (per exemple un tal Gaspar Soler i Rafeques) només pel Soler o pel Rafeques… Res de “Gasparitu…rei” en hores encaramelades: el cognom a tot drap i així passar a la història de la família i a la de les gloses de les onomàstiques evolutives.

 

                                                                                                                           martiolaya

     He llegit en algún lloc que es proposen reeditar l´obra de Josep Benet “Catalunya sota el règim franquista” editada com autor anònim a França (Edicions Catalanes de París) l´any 1973 i subtitulada “Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura a Catalunya pel règim del general Franco”. Avui em proposo comentar algunes de les coses recollides en el esmentat “Informe”. Són mostres de memòria històrica en el mirall de l´actualitat quotidiana. A la pàgina 146 del llibre es fa una cita de Jaime del Burgo (dirigent i historiador carlí) en el seu llibre “Conspiración i guerra civil” (Madrid-Barcelona, Ed. Alfaguara, 1970) Pag 862, on  explica que essent capità de Requetès de Navarra i arribant “davant la ciuat basca de Guernica, gairebé del tot destruída per l´aviació feixista, digué a un tinent coronel d´Artilleria que l´acompanyava,espanyol, no navarrès” si era necessari fer allò, i aquest li va contestar “con inusitada violència” i per dues  vegades: “Esto hay que hacer con toda Vizcaya y con  toda Cataluña”. Han  passat els anys i l´opinió generalizada en determinats sectors espanyols, sembla que no ha canviat gaire.  El cronista de guerra més important de la zona franquista El Tabib Arrumi, en el “Heraldo de Aragón” de Saragossa, 4 febrer 1939, escrivia:“yo he oído a más de una persona de claro juicio y temple sereno propugnar la conveniéncia de un  castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja –es referia a Barcelona – sede del anarquismo y separatismo, como único remedi.o…etc.” I aixís estem.  

 

                                                                                                                           martiolaya

 

                           

                Tinc un amic, Joaquim Maluquer i Sostres, company d´aventures soldadesques amb escopeta penjada al muscle i boires negres que baixaven del Montsant. D´ocells, en sap allò que se´n diu  -i perdoneu el rodolí involuntari –  un niu. Prop de casa, i a l´interior de l´illa de cases on visc des de fa tretze anys, els arbres s´han fet frondosos i els ocells hi canten més que mai; jo diria que amb il·lusió i esperança. El Joaquim sabria distingir de ben segur el nom dels ocells que canten  i endevinar potser l´estat d`anim  reflectit en  els cants. (No em fa res de publicitar el seu llibre:“Els ocells de les terres catalanes”. J.Maluquer i Sostres. Edit. Barcino.1987). El cor em demana, a desgrat de l´autolimitació d´espai, engreixar la glosa amb descripcions inusuals: hi ha un  espai, en els baixos on vivim, on  hi queda,d´esquena al televisor, un racó amb taula rodona i un  armari amb llibres a l´abast de la mà; una finstra dona al jardí, filtra la llum a través de les persianes i deixa entrar, quan el temps ho permet, els diàlegs i els discursos dels ocells, que es barregen al defora amb els xiscles de la mainada jugant amb l´aigua de la piscina, ara que n´és el temps. Jo apuntava, esperançat, que enguany els ocells cantaven  contents. Però fa un parell de díes havíen emmudit –per la calor excessiva? – i va semblar un signe malestruc.  Ahir al matí, bo i llegint els diaris a peu de finestra, una merla es va apropar i jo diria que em va “butzinar” (Sagarra dixit) les quaranta. Quan vaig començar a escriure aquesta glosa, la merla, més allunyada, subratllava el text amb xerroteig més alegre. Encara bo.

 

                                                                                                                           martiolaya

A un polític de Rubí dels que no tenen pèls a la llengua, n´hi va sortit un, de pèl, semblant a un fibló en forma de ziga-zaga i acusa els convergents de prometre un “canvi de nyigui-nyogui”. Si voleu que us digui la veritat –curat d´espants, desitjós de disfrutar del bon temps sense ensurts polítics i cada vegada més enamorat del meu idioma, els seus girs i expressions genuïnes – el que m´ha cridat més l´atenció és aquest mot nyigui-nyogui. I he volgut aparellar-lo, ja en el títol, amb el ziga-zaga que el noi de Sampedor ha posat de moda. I penso, sense ganes d´aprofundir ni de molestar ningú,  que signes de nyigui-nyogui podríen ser, apuntant amunt, un  President de la Generalitat de nyigui-nyogui tan aritméticament senzill com que dos més un fan tres. De nyigui-nyogui són els respectables, però insuficients, resultats electorals del partit que defensa honestament el de Rubí; i també  insuficients i respectables els del partit del Raül, fill del meu amic Romeva. Com possiblement ho és també el canvi promès per Convergència i ho són els arguments publicitaris d´alguns “enfants terribles” del mateix partit. I com ho són els diccionaris, conservadors, poc“progres”, tan de dretes que defineixen el mot nyigui-nyogui com “fet de qualsevol manera, de construcció defectuosa, feble”. Cavil·lo sobre el valor doblat del nyigo en allò que ja ha estat fet i en l´apreciació hipotètica d´allò que, per ara, només es promet. Una cosa sí que espanta. El diccionari  defineix la ziga-zaga com “línea trencada en forma que recorda la Z”. Ja ho va dir, aquell: “Votar Z és votar Catalunya”. I van fent  la viu-viu.

martiolaya

     El repertori musical català en cançons és ric (en alemany “lied”, “lied form”). Es podria dir que la majoria de compositors i compositores del nostre ´país (molts segueixen anònims perquè la guerra es va interposar en la seva existència i la dictadura va propiciar el seu oblit) tenen, com a mínim, un  parell de “lieds”, potser ni estrenats encara. Entre els més coneguts, Pau i Enric Casals, Lamote de Grignon, el Joan (150 “lieds” i diuen que només una trentena coneguts) i el Ricard (“lieds” amb orquestra), Morera, Toldrà…I compositores com la sabadellenca Narcisa Freixas, Carme Karr, Rosa-Maria Ribas, Carme Talleda… Endevino el que algú pensa: on  anirem a parar, avui? No gaire lluny: el proper mes de juliol, en el cicle musical que es celebrarà al Claustre del Monestir de Sant Cugat, hi haurà un  recital de “lied” amb  la singularitat de ser tot el recital dedicat a compositores catalanes, entre elles les ja esmentades. Em guardo per a un altre dia tornar-ne  a ´parlar. Avui vull glosar un concert de “lied” que tancarà la “Setmana dels Arxius 2009” (Arxiu Nacional de Catalunya) on seràn interpretades 23 cançons, entre elles una – més val això que res – que sembla  d´autor català que no trobo en google ni enciclopèdia i que es titula “Rosor”i que deu ser la tan coneguda melodia que ja va popularitzar l´Emili Vendrell, va cantar el poble, i va interpretar de manera magistral, brillantment, un jove i prometedor tenor, en el casament memorable d´una parella d´amics, justament ahir va fer un  mes.

 

                                                                                                                          martiolaya

blocdenotes

     Diguin el que diguin, no sempre voler és poder. Quan la glosa l´has pensada per a omplir un espai tan breu, no es cosa de fer excepcions i, si de cas –i aquí el cas es dona– has d´adornar les intencions d´ahir amb les dades complementàries espigiolades per penjar avui. Ahir, diumenge de Pentacosta. Avui, Dilluns de Pasqua. La Pentacosta, festa agrària d´acció de gràcies i també aquell dia, entre els cristians i a partir del sebgle II, de commemorar la vinguda de l´Esperit Sant en forma de llengües de foc, signe de la propagació de l´evangeli a tots els pobles. Sovint s´ha utilitzat la metàfora en defensa del català. Sabran els nostres representants al Parlament europeu defensar la seva llengua de foc? Hi ha qui ho rebutja, clar i català, i d´altres que en el fons el rebutgen també però fan veure que l´estimen. Cal pensar-ho, a l´hora d´anar a votar. De moment, trobem-nos als aplecs de Ceres, benvinguda de l´estiu o santets-que-tot-ho-curen. Per exemple (I que Joan Amades ens ajudi) aquell de Molins de Rei, a tocar del terme de Sant Cugat, on  s´hi feia una fira important…A Mataró, una de terrissa i objectes de  vidre… I aquelles colles de Sant Mus, d´homes sols, que sortíen de Barcelona, reposaven als Josepets i arribaven de vespre a Sant Cugat, on  els esperaven les noies amb un gran ball “que s´organitzava a la plaça”. A quina, mestre? La de Sant Pere, la de Pere Sant, la de Dalt,  la de  Vila, la del Mercat? (Les llengües de foc dels historiadors  surten dels seus queixals i no hi ha Déu que els entengui).

 

                                                                                                                           martiolaya

« Pàgina prèvia