BLOCDENOTES

    Ramon  Vinyes i Clouet, podeu pujar-hi de peus, era el «sabio catalán» del que Garcia Márquez parla en la seva novel.la “Cien años de soledad”. Quan va sortir la novel.la i en comentar-la amb l´Albert Jané, aquest m´ho va dir: “…era amicdel meu pare”. Ara, amb la lectura d´una entrevista a Dolors Vilarasau he recordat que casualment fa pocs dies vaig  llegir la crítica –no massa favorable, per cert – d´una obra de teatre que Vinyes va estrenar a Barcelona justament ara ha fet 80 anys i que es titulava Peter´s Bar . Per altra part, l´amic Fàbregas va tenir cura de l´entrada del nom de l´autor a l´Enciclopèdia Catalana, i explica que va néixer a Berga l´any 1882 i va morir a Barcelona l´any 1952. Dramaturg (sempre en català) col.laborà en  la premsa barcelonina des de molt jove. L´any 1909 va piublicar el llibre “L´ardenta cavalcada”, recull de proses, i estrenà algunes obres teatrals. Es traslladà a Colombia, on hi dirigí un  diari i l´any 1931 s´establí de nou a Barcelona, on estrenà “Racó de xiprers” (1932) “La creu del Sud”(1933) i d´altres, fins que l´any 1939 retornà a Colombia on exercí de professor “i rebé els màxims honors del Govern d´aquell país”. El que són les coses: un  altre català, nat a Sabadell, Pau Vila, que també es va exiliar a Colombia arran de la guerra del 36, va adquirir-hi  gran rellevància i predicament com a geògraf. Fa pocs díes s´inaugurava una exposició entorn d´aquest personatge a l´Arxiu Històric de Puigcerdà. Per atzar, vaig visitar-la uns dies abans. I lluny estava de  pensar que penjaria una glosa de catalans a Colombia una setmana després-

                                                                                                                         martiolaya

(A partir de demà inclòs, no penjarè blocs, però aniré arxivant constatacions i gloses. Tot serà que després, el setembre,  no pagui la pena de penjarles…)

    Fa díes que entre foscors de llunes noves i màgies de barrets de copa arnats, no parlo d´amics. I m´adono que si ho faig sovint és perquè els tinc o els he tingut i també perquè més d´una vegada m´els trobo, sense buscar-los, entrre els papers. Ahir, tafanejava el darrer número d´una revista local, de Sant Cugat, que es titula “ATE-NEU” i edita l´entitat que li dona nom. En conjunt, la publicació m´agrada i d´uns mesos ençà diria que ha pres volada. Hi ha localisme perquè n´hi ha d´haver i informació d´activitats de l´entitat perquè és irrenunciable i bàsicament útil; però també articles que es fan dir sí senyor ( o sí senyora, que és el cas!). La Isabel, que no és ni filla ni néta meva, aquest mes hi parla de l´hora expressada en català; queda clar, i penso que és important, que els catalans  vivim l´hora que som i no pas les escorrialles o prórroga de l´hora que ja ha passat. (Res doncs de les dotze i quart, quan ja és un  quart d´una). I allò que dèies dels amics, què, em podríeu preguntar, que l´espai s´acaba i sembla que em faci el ronso. Doncs corro per anar allà on anava: em trobo que a la revista interroguen  la bona amiga Dolors Vilarasau (que avui, dijous dia 30, estrena espectacle de “Lectures a la fresca” a la Plaça del Mercat Vell) i a l´entrevista parla de la novel·la de Garcia Màrquez “Cien años de soledad” i dels seus personatges. Ho vaig comentar amb la Dolors i ara ho gloso: Sabíeu que “el sabio catalán” va existir en la realitat? Ho penjaré demà amb més calma, que el meu amic Xavier Fàbregas, (que va morir un d´aquests dies fa 18 anys, a Sicília) en parla a l´Enciclopèdia Catalana. El savi es deia Ramon Vinyes i era dramaturg.

                                                                                                                           martiolaya

   De Santorí (el misteri de Grècia, segons el reportatge en un  suplement dominical de diumenge passat) a Santaló, hi poden haver tots els misteris de la vida de dos sants. En unes quantes hores, ben caluroses per cert, he contemplat des d´una terrassa de Llívia el Puigmal i uns altres cims aparentment tan alts com  el primer. En un camp de fotbol proper, una vintena de nois i algú que tocava un xiulet i semblava que donava insruccions, acondueien amunt i avall, a crits i puntades de peu, una pilota. No es distingeix, des d´on sóc, cap paraula; només interjeccions i sòns guturals i l´idioma, clar i agut, del xiulet. Els nois seguiran un dia més sense domini de la pilota i afònics com de costum. Si Mossen Cinto, amb el breviari a la ma, fes una passe,jada prop del camp de futbol, potser faria de Guardiola, asserenaria els nois i faríen un  gran rondó amb  la pilota corrent a ras de terra. I he enfrontat tot d´una el Santaló que hi ha darrere el Verdaguer (“Santaló, santaló, no seras sant, no…”) amb el Santorí de les illes gregues. Res a veure, és clar, però la calor embotona el cap.  I veig el gran poeta de Folgueroles sortint de casa del seu amic de Llívia Lluís Cutchet i Font per fer una passejada fins el riu. Potser demà, de matinada, amb una maleta i un  paraigua i després d´haver dit missa a l´església de la Tor de Carol, s´arribarà, xano-xano, fins al Canigó. Jo diria que em vaig mig endormiscar. En retornar, ja dins del cotxe, de Llívia a Sant Cugat, em va semblar veure, entre els llums del capvespre i asseguts a la taula d´un bar, Lampègia i Manussa fent manetes.

                                                                                                                          martiolaya

       Visc a Sant Cugat i vaig viure sis mesos a Mataró; dels dos llocs tinc o vaig tenir vivències per a ser explicades. Per això ahir, quan abans de penjar la glosa vaig voler donar una ullada a fonts d´informació per a confirmar dades evocades, em vaig trobar amb la sorpresa de que ahir era el dia de Sant Cugat. Repasso l´Agenda del diari de divendres i no en diu res. Miro i remiro pàgina per pàgina i finalment trobo una nota de redacció que ens parla de la Missa solemne i una moixiganga, tradició santcugatenca que sempre ens enxampava, a la Nuri i a mi, per terres de la Cerdanya. En fullejar doncs el “Costumari català” recopilat per l´Amades (enguany es commemora el cinquentanri de la seva mort i citar-lo és homenatjar-lo) em vaig adonar que també era el dia de les Santes Juliana i Semproniana que, segons és tradició, havíen estat convertides per Sant Cugat i sacrificat aquèst a casa d´elles el van enterrar amorosament. Conegut el cas, foren sacrificades “com el seu mestre i en mig de la plaça de Sant Cugat”…Una cosa que no és tradició, afortunadament, em va passar a mi a Mataró el dia 27 de juliol de 1954,  amb  una calor de mil dimonis i el bestit militar de gala; fou la darrera missió castrense en aquell poble de la costa on vaig viure sis m esos, obligat, però també amb satisfacció. (Aquells berenars a la  pasisseria  Miracle!) I parlant de menjar, Amades explica que anys enrere, els nostrees besavis anaven en mnnió a la Festa de les Santes “per tal de fer-se un  tip de llagosta”. Que n´eren de devots!

                                                                                                                           martiolaya

      Arribar i penjar. Penjo la glosa d´avui, dia 27 de juliol, dia del patró del poble, Sant Cugat, i de dues santes que són patrones de Mataró. Valdrà la pena que demà en parli; perquè avui vull lligar caps i relacionar la glosa amb  dues de les que tinc arxivades (del 17 al 26) que penjarè en el seu lloc quan pugui i en les que parlo d´Eiximenis. Les he rellegides  i com a lector penso que he aprofitat la foscor de la lluna nova per a inventar una màgia a la  que se li veu el llautó. Hi ha alguna cosa –la política, redéu, la política! – que ara ja ha superat el seu poder mediàtic; però com que dic allò que penso en el moment  que es provoca el fet, ningú em podrà negar mai que no hagi esbombat allò que voto (convergència)  ni que, en criticar alguna cosa no hagi criticat els meus quan he cregut que tocava, que no em lliga ni m´ha lligat mai cap carnet dels que alguns canvíen o amaguen quan ensumen un  canvi que els pot propiciar l´apoteosi de la glòria del poder. Avui, en penjar aquest  bloc, la notícia del tamboret de tres potes afecta la pota prima i el que dona la cara  s´avança als  aconteixements  bo i  pretenent seguir assegut a la taula que he glosat fa uns díes amb  l´ajuda d´un  Eiximenis docte en “beure e menjar”. Tinc testimonis per a les meves argumentacions:  els papes Benet XIII i Gregori XII, d´Avinyó el prmer i de Roma el segon, que un cisma els enfrontava. El d´Avinyó va voler que en el  Concili de Perpinyà (intent d´esmenar la trencadiussa) hi hagués al seu costat el savi Eiximenis. L´Església trencada i els reis de diferents països hi posaven  cullerada.  Cismes, tamborets, polítics…Embolica que fa fort! Ara i adés.

                                                                                                                           martiolaya

     La glosa s´entretè en saber més coses. Un dia tusta l´espatlla del record fet J.V. Foix i passa de llarg de la pastisseria de Sarrià, l´orxata fresca de l´estiu i els torrons de les festes nadalenques. La glosa se l´imagina passejant a Port de la Selva per davant del Cafè de la Marina, en caure la tarda, somiant amors i llençant a l´aire confeti de colors amb versos no escrits encara. Era dia 13 i tocava, per costum establert que ens vincula només al jo i a mi mateix (el jo de la glosa i qui la penja en forma de bloc) parlar una altra vegada,  com cada mes el dia 13, d´un dels tretze poetes catalans que donen nom a sengles  carrers de Coll Favà, a Sant Cugat. Però la glosa, com ja deia en començar, anava fent la ronsa perquè, essent el dia de l´aplec del ¨Pi de les Tres Branques”, el glosador enyorava una vegada més no haver-hi pogut anar i, vulgues que no, buscava entre l´obra poètica de Foix algun poema que em servís per penjar-lo en una de les branques del pi simbòlic. I la glosa se n´ha de doldre, que el gran  poeta ni és de mena patriotera ni tan  sols patriota dels que, de tant en tant, exalten la terra o la seva gent. Res. I això que la glosa s´hi ha volgut entretenir i ha mirat i remirat en el transcurs de tres díes! Foix potser ho veia clar, adormit com estava en caure “vençut en  faldes generoses”!:

                                Vull ésser sant i heroi, duc i senyor

                                Del meu país i la més vasta Espanya

                                I les colors i els sons em fan llangor.

                                                                                                       Martiolaya

(Demà i uns quants díes més –Internet itinerant- no sé si podré penjar el bloc ; però arxivaré la glosa)

   En un camp de futbol ple de gent, no tot el què hi passa és futbol.  No vull fer, doncs, una glosa futbolera, que per això ja hi ha els diaris esportius, els que no són esportius i les ràdios i les televisions (fins i tot diu que hi ha un canal que només parla de futbol, d´un club, d´uns jugadors i d´uns directius… i que hi ha molta gent que s´ho mira!) Hi va haver uns anys, quan encara no festejava, que anava amb la meva colla al camp del Barça, a les Corts, just al costat del Grup Escolar que fou la meva escola de petit. Anàvem al gol de dalt, a mitja grada aproximadament i no ben bé al centre, darrere la porteria, sinó a les envistes del pal dret mirant de dret cap avall. En aquella zona érem sempre els mateixos, abonats com si diguessim a la protecció d´una de les valles metàliques que més o menys regulaven els efectes de les llavassades de gent. (Hi va haver un temps que hi havia els del Cèsar i els de contra el Cèsar, que es passaven l´estona tirant-se en cara fílies i fòbies: “i ara, què?” –feien uns, quan el César marcava: o “·que fa  vacances, el César” –d´altres, quan el jugador s´amagava darrere la seva ombra. Però el moment culminant del partit era abans del seu inici, quan sortíen els jugadors al camp i el Ramallets corria fins la porteria del gol de dalt (o hi venia després del sorteig) i la gent d´aquell sector cridàvem a cor “Antòniuuu ¡…)  I ell, sempre, ens saludava amb  la mà. I aplaudíem. El dia ú d´aquest mes de juliol, l´Antoni Ramallets ha fet 85 anys. De la nostra colla ja no hi som pas tots.

                                                                                                      martiolaya

    Fa pocs dies, en vam parlar força del mestre Millet.  I aquests díes a Sant Cugat han canviat, per millorar-la, la ubicació del monument a Millet. Quan només tenia 17 anys, Lluís Millet i  Pagès, fill del Masnou, el que fou fundador, amb el Mestre Vives, de l´Orfeó Català (1891) va dirigir, en el transcurs d´un any (1883-84) la Coral santcugatenca La Lira (1882). Anoto els anys perquè m´adono que són coses certes, historiades, d´aquelles que hi pots pujar de peus. Perquè jo tenia uns dubtes: ¿com anava a assajar a Sant Cugat des del Masnou (el tren  encara trigaria anys en arribar al poble i calia –i cal!- fer transbord a Barcelpona?) El llibre sobre el 125 Aniversari de la coral ho aclareix: Millet vivia a Barcelona i sovint  hi havia algú que, disposant d´un dels primers cotxes que circulaven per Catalunya, transportava el mestre amunt i avall. O amb el cotxe de la llet. O  baixant a peu més d´una vegada… També s´explica la donació de la senyera (1899) per part del industrial tèxtil santcugatenc Esteve Camarasa, el que fou sogre de Josep M.Folch i Torres i avi matern del meu amic Ramon Folch. Tanmateix, en el llibre es recull que en una acta de Junta directiva “va sortir a la llum” (1932) que: “la ideologia de la senyera no era la pròpìa dels cantants, per çó tornà el desgavell…un nou perill amenaçava la caiguda per segona vegada de la Societat…” No trepìtgem ous; que es comença parlant del mestre Millet, el jove, i acabes parlant de dretes i d´esquerres, de burgesos barcelonins i potentats del vi sancugatencs, del cafè de dalt i el cafè de baix… I avui no en tinc pas ganes.

                                                                                                      martiolaya

    A poc a poc es fa camí. I avui recull la glosa –tretze són tretze – l´arribada a meitat de llista dels poetes de Coll Favà. Josep-Vicenç Foix, el que avui  toca, no fou amic meu; ja fora massa i semblaria que m´invento amistats de renom per a fardar una mica. Però hi ha el món de les amistats d´estar per casa, que les pots telefonar i recordar jornades de reunions, veredictes i anònims jurats de premis d´algún renom (te´n recordes, Eulàlia,  de la “Pedra de Tartera” de la llavors desconeguda Maria Barbal i que sembla com si l´obra fos teva cada vegada que algú en fa elogi?) Ara ja ho he dit.  Ja ha sortit alló del nom  de l´amic o amiga i a mi  em va bé per seguir el com i el per què de la glosa. Si el poeta Foix va néixer a Sarrià (1893) llavors que el poble era engolit per Barcelona, ja ho sabeu o ho podeu tobar a internets o enciclopèdies. L´Eulàlia, filla de Joaquim Ventallò (el vell periodista i polític republicà del que un dia parlaré) ens va explicar un dia  que Foix i son pare eren amics de feia anys. Els Ventalló teníen casa a Port de la Selva i també Foix, que en el transcurs de bastants anys abans de la seva mort, obsequiava el dia de l´onomàstica a la senyora Ventalló amb una capsa de bombons i un  poema.  Foix –i ho puc dir perquè l´Eulàlia no ens confiava pas cap secret – estava tendrament, platònicament enamorat de sa mare. He anat de dret a l´estanteria on tenia el llibre dels poemes, editat no fa masses anys, per poder copiar uns versos que rubriquessin la història d´amor. Però el llibre s´ha fet fonedís, enllà de l´enllà, potser empegueït per la cita.

                                                                                                      martiolaya

    Aquests díes ha plogut. Res, quatre ruixats i un descens de les temperaures. Però abans feia una calor tan forastera que els homes del mal temps explicaven, amb deix alarmat, que era una bombolla d´aire calent procedent de l´Africa. Aquestes bombolles, batúa el món, hauríen d´inflar-se i desinflar-se damunt de l´Atlàntic o punxar-se la panxa en passar damunt de Serra Nevada. Però les coses són com són. La glosa, tanmateix, no va pas de bombolles, sinó del tarannà dels ocells. Davant del menjador de casa, en aquells quatre pams de gespa salvatgina que envolta lloses de pedra senyalant un camí enllà, hi vénen els ocells, cada cop més confiats Poc abans de les calors forasteres, xerraven i cantaven gairebé a tothora. Amb les calors, van restar muts. En el fort de la calorada, la merla més atrevida, la que et demana molles de pa amb altivesa desvergonyida, es va aclofar damunt la gespa amb les ales exteses i va restar en aquella posició una bona estona fins que, en advertir un cert moviment  de persones (les nétes petites eren a casa) va aixecar el vol. Abans d´ahir, els ocells van canviar de geia; una volada d´aus petites de les que no sé pas el nom, baixaven de les altures enriolades, com missatgeres de bons auguris. Ahir van tornar a cantar com cantàven abans de les calors forasteres i a demanar pa justament davant de casa. N´hi ha un parell que s´obstinen en guipar allò que escric. O potser només m´ho sembla.

                                                                                                      martiolaya