La lectura, parlem clar, no sempre ha estat ben vista. Anys enllà, quan  l´analfabetisme abundava, era corrent escoltar, de veu d´alguna mare, allò de “…sempre  llegint llibrots, que de treballar no en té pas ànsia…” i la distinció, més propera i possibilista, entre llibres i llibrots, que segurament existeix, encara que  contemplada des de diferents punts de vista. Els anys, però, sempre et podíen portar a llegir Marx per molt que el capellà del poble en renegués, o la Biblia per molt que un mestre menjacapellans se n´enfotés. (Per cert, potser el mestre que aquí utilitzo com  a exemple inventat,  no sabia que la lectura de la Biblia va estar molts anys prohibida per la pròpia Església, per allò del mínim comú denominador de cultura i instrucció del poble, que no és pas cosa només d´ara i avui!). Algú ha comentat que si actrius o actors llegissin en  pantalla televisiva, durant uns minuts i en veu alta, fragments de llibres escollits, el gran públic ho seguiria. Potser és una asseveració dubtosa; però com és que ningú ha gosat provar-ho? No és la primera vegada que reivindico la conveniència de llegir davant d´una gent que t´escolta o fins i tot llegir en veu alta per tal d´escoltar-te tu mateix. Diu que hi ha escriptors que ho fan i penso que és cosa bona. Sempre hi pot haver una  paraula massa curta o massa llarga, que grinyola a l´orella, o alguna frase que va bé que acabi en sec. Com aquestes dues darreres,  posem per cas.

 

                                                                                                                           martiolaya