Aquest és un  país  que es va inventar la Marta Mata. La Marta fa uns anys que va morir; però  a principis dels anys setanta, anava un  dia en  un taxi, camí d´una escola on feien la festa de final de curs. Hi havia de fer un parlament. Anava donant voltes a allò que diria. En ser a l´escola i tocar-li el torn de parlar, va explicar als nois i noies la rondalla del país de les cent ´paraules. Un país on la gent decidia les coses que calia fer: un país amb el seu idioma, el de sempre, el que era seu. però amb poquíssimes paraules per a donar-li nom. Recordeu? Com que no teníen gaires paraules a l´hora de nomenar batlle del país que també era seu, van voler escollilr entre uns quants que van enviar  a córrer món i a aprendre coses .I heus ací que un  dia van tornar carregats amb  estris, ginys i rampoines que només veure-les els feia exlamare “·oh!…”. Però a l´hora de voler explicar per què servíen, no se´n van sortír. Quan ja estaven decebuts del poc èxit de l´experiència, va aparèixer un veí que no portava farcells de rampoines; es deia ´poeta i sabia el nom de totes les coses i explicava per què servíen als seus  conciutadans: “cada cosa té el seu nom i hi ha un  lloc per  cada cosa… i cal guardar cada cosa en el seu lloc” Segons la rondalla de la Marta, editada per l´Andreu, posada en solfa dramàtica per la Nuri i musicada pel Conrad, en aquell país van ser feliços. I no van menjar anissos perquè, si queien damunt del teclat de l´ordinador el podíen avariar.

 

                                                                                                                           martiolaya