Avui és la capvuitada de Sant Pere i la glosa d´aquell moment va ser tan completa, o potser tan allargassada, que va durar tres díes, amb la gosadia per part meva d´aturar la barca de Pere, el pescador, i fer que escoltés la néta com  cantava la Missa solemne a l església del  Masnou. Però Sant Pere –mireu que té més de dos mil anys! – no ha perdut mai les claus i en canvi el glosador i la seva dona (per culpa  de buscar per internet horaris i enllaços per fer la llarga travessa en RENFE de Sant Cugat al Masnou) ens vam  oblidar de la revetlla i de que, aquella nit del 28 de mjuny, calia menjar coca i beure xampany. Ben escoltada, la revetlla de Sant Pere no ha estat mai tan sonada com la de Sant Joan, i avui i potsder a deshora volia parlar d´aquesta festa, que coïncideix amb el solstici que ens ha portat les calorades. En el diari AVUI  van publicar per aquells díes  un reportatge interessant on vaig poder treure l´entrellat del  per què d´unes fogueres que vam veure, al lluny, la revetlla de Sant Joan de fa alguns anys, quan costejàvem, de nord a sud, la costa noruega. Efecivament, aquella festa comporta celebracions  profranes amb foc. En el litoral de molts països nòrdics europeus, es viu encara la tradició  d´encendre fogueres la nit del solstici estiuenc. Deuen menjar coca, també, aquella bona gent?. Nosaltres, la Nuri i jo, aquesta revetlla de San Pêre vàrem menjar galetes d´una capsa de llauna de color groc, on s´hi veu un pont, un  riu, unes cases i un  campanar. Són les millors del món.

martiolaya