La música, concretament el cant, són presents aquests díes en  el món cultural català. Un parell de mostres il·lustraran avui la meva glosa. A  Barcelona, el mateix dia que complia anys, vaig escoltar el “Concert d´estiu” que concelebraren dues corals catalanes. En el conjunt hi cantaven una néta i un nét que, enara que amb idèntics parells de cognoms, són  fills de filles meves diferents. Dos directors joves de futur prometedor i em sembla que d´igual escola montserratina (al menys un) van dirigir una part del programa cadascun; i cada part començà amb un  “O Magnum Misterium” això sí, de diferent autor de la música i suposo que amb  el mateix text de Sant Tomàs d´Aquino. En cap de les dues parts, ni una paaula en català. (¿Potser una clara visió de que el llatí és el passat llunyà de la nostra llengua i l´anglès el futur inevitable?) En el Claustre del Monesir de Sant Cugat hi havia divendres passat mitja entrada per a escoltar un concert de cançons de compositores catalanes del segle XIX al XXI  i presenciar el repartiment de premis del I Concurs de la Dona Composiora, Ciutat de Sant Cugat”. Segurament que si el concert hangués estat a càrrec de cantants estrangers dels que fan “bolus d´estiu”, l´espai hauria estat ple. Tot plegat em recorda que fa tres o quatree anys, vaig assistir a un  concert de final de curs d´escollides corals catalanes (a la Sala Winterthur!)  i cap d´élles va interpretar ni una sola cançó en català. O Magnum Misterium!

 

                                                                                                                           martiolaya