Dos amics meus tenen una visió ben clara d´això que en diem casualitats. Un  raona que ens movem en localitzacions compartides i envoltats de familiars, amics i  gent coneguda; i que és fàcil i normal que es produeixin encontres o situacions que magnifiquem en excés. (“Quina casualitat, tot just ahir vaig trobar…”) L´altra amic, més engatxat en les coses de l´altra món, del destí i la providència divina, valoraria la trobada amb menys pragmatiste. Ahir, i d´aquí ve aquesta glosa, em va caure a terra una de les piles de papers que sempre tinc “allà sobre”  Minuts després, la meva dona em va donar un retallet de diari: “Això deu ser teu; ho he trobat a terra…” Vaig agafar el retall i el vaig deixar sobre la tauleta on estava esmorzant, a l´eixida de casa. Aquest matí de divendres amenaçava pluja i de tant en tant l´aire feia un remolí; tot d´una el retall vola, el recullo i el torno a guardar. Encabat d´esmorzar, me´l miro. Sort que no se l´ha emportat el vent! Sort que no l´he llençat abans de mirar-lo! Es tracta d´una breu referència d´un llibre del jurista català J.M. Puig Salelles que es titula “Història difícil de quatre dones” que parla d´unes dones de la seva família que en el transcurs dels anys van haver de defensar plets familiars, en base al dret català que contempla drets especials de les dones catalanes, sovint menystinguts o mal defensats. No m´hi puc pas extendre; però també és casual que abans d´ahir defensés el dret de les dones a ser compositores de música amb la mateixa normalitat que ho pot ser un home, i ara un trosset de paper de diari maldi per fer-me avinent que hi ha lleis normals per a tothom; i per sort, també  d´específiques per a les dones (Les normals, solen ser de font napoleònica; les específiques, de font romana). I jo avui excedeixo, sense premeditació ni alevosia, impunement, els límits de la glosa.

 

                                                                                                      martiolaya