Aquests díes ha plogut. Res, quatre ruixats i un descens de les temperaures. Però abans feia una calor tan forastera que els homes del mal temps explicaven, amb deix alarmat, que era una bombolla d´aire calent procedent de l´Africa. Aquestes bombolles, batúa el món, hauríen d´inflar-se i desinflar-se damunt de l´Atlàntic o punxar-se la panxa en passar damunt de Serra Nevada. Però les coses són com són. La glosa, tanmateix, no va pas de bombolles, sinó del tarannà dels ocells. Davant del menjador de casa, en aquells quatre pams de gespa salvatgina que envolta lloses de pedra senyalant un camí enllà, hi vénen els ocells, cada cop més confiats Poc abans de les calors forasteres, xerraven i cantaven gairebé a tothora. Amb les calors, van restar muts. En el fort de la calorada, la merla més atrevida, la que et demana molles de pa amb altivesa desvergonyida, es va aclofar damunt la gespa amb les ales exteses i va restar en aquella posició una bona estona fins que, en advertir un cert moviment  de persones (les nétes petites eren a casa) va aixecar el vol. Abans d´ahir, els ocells van canviar de geia; una volada d´aus petites de les que no sé pas el nom, baixaven de les altures enriolades, com missatgeres de bons auguris. Ahir van tornar a cantar com cantàven abans de les calors forasteres i a demanar pa justament davant de casa. N´hi ha un parell que s´obstinen en guipar allò que escric. O potser només m´ho sembla.

 

                                                                                                      martiolaya