A poc a poc es fa camí. I avui recull la glosa –tretze són tretze – l´arribada a meitat de llista dels poetes de Coll Favà. Josep-Vicenç Foix, el que avui  toca, no fou amic meu; ja fora massa i semblaria que m´invento amistats de renom per a fardar una mica. Però hi ha el món de les amistats d´estar per casa, que les pots telefonar i recordar jornades de reunions, veredictes i anònims jurats de premis d´algún renom (te´n recordes, Eulàlia,  de la “Pedra de Tartera” de la llavors desconeguda Maria Barbal i que sembla com si l´obra fos teva cada vegada que algú en fa elogi?) Ara ja ho he dit.  Ja ha sortit alló del nom  de l´amic o amiga i a mi  em va bé per seguir el com i el per què de la glosa. Si el poeta Foix va néixer a Sarrià (1893) llavors que el poble era engolit per Barcelona, ja ho sabeu o ho podeu tobar a internets o enciclopèdies. L´Eulàlia, filla de Joaquim Ventallò (el vell periodista i polític republicà del que un dia parlaré) ens va explicar un dia  que Foix i son pare eren amics de feia anys. Els Ventalló teníen casa a Port de la Selva i també Foix, que en el transcurs de bastants anys abans de la seva mort, obsequiava el dia de l´onomàstica a la senyora Ventalló amb una capsa de bombons i un  poema.  Foix –i ho puc dir perquè l´Eulàlia no ens confiava pas cap secret – estava tendrament, platònicament enamorat de sa mare. He anat de dret a l´estanteria on tenia el llibre dels poemes, editat no fa masses anys, per poder copiar uns versos que rubriquessin la història d´amor. Però el llibre s´ha fet fonedís, enllà de l´enllà, potser empegueït per la cita.

 

                                                                                                      martiolaya