En un camp de futbol ple de gent, no tot el què hi passa és futbol.  No vull fer, doncs, una glosa futbolera, que per això ja hi ha els diaris esportius, els que no són esportius i les ràdios i les televisions (fins i tot diu que hi ha un canal que només parla de futbol, d´un club, d´uns jugadors i d´uns directius… i que hi ha molta gent que s´ho mira!) Hi va haver uns anys, quan encara no festejava, que anava amb la meva colla al camp del Barça, a les Corts, just al costat del Grup Escolar que fou la meva escola de petit. Anàvem al gol de dalt, a mitja grada aproximadament i no ben bé al centre, darrere la porteria, sinó a les envistes del pal dret mirant de dret cap avall. En aquella zona érem sempre els mateixos, abonats com si diguessim a la protecció d´una de les valles metàliques que més o menys regulaven els efectes de les llavassades de gent. (Hi va haver un temps que hi havia els del Cèsar i els de contra el Cèsar, que es passaven l´estona tirant-se en cara fílies i fòbies: “i ara, què?” –feien uns, quan el César marcava: o “·que fa  vacances, el César” –d´altres, quan el jugador s´amagava darrere la seva ombra. Però el moment culminant del partit era abans del seu inici, quan sortíen els jugadors al camp i el Ramallets corria fins la porteria del gol de dalt (o hi venia després del sorteig) i la gent d´aquell sector cridàvem a cor “Antòniuuu ¡…)  I ell, sempre, ens saludava amb  la mà. I aplaudíem. El dia ú d´aquest mes de juliol, l´Antoni Ramallets ha fet 85 anys. De la nostra colla ja no hi som pas tots.

 

                                                                                                      martiolaya