La glosa s´entretè en saber més coses. Un dia tusta l´espatlla del record fet J.V. Foix i passa de llarg de la pastisseria de Sarrià, l´orxata fresca de l´estiu i els torrons de les festes nadalenques. La glosa se l´imagina passejant a Port de la Selva per davant del Cafè de la Marina, en caure la tarda, somiant amors i llençant a l´aire confeti de colors amb versos no escrits encara. Era dia 13 i tocava, per costum establert que ens vincula només al jo i a mi mateix (el jo de la glosa i qui la penja en forma de bloc) parlar una altra vegada,  com cada mes el dia 13, d´un dels tretze poetes catalans que donen nom a sengles  carrers de Coll Favà, a Sant Cugat. Però la glosa, com ja deia en començar, anava fent la ronsa perquè, essent el dia de l´aplec del ¨Pi de les Tres Branques”, el glosador enyorava una vegada més no haver-hi pogut anar i, vulgues que no, buscava entre l´obra poètica de Foix algun poema que em servís per penjar-lo en una de les branques del pi simbòlic. I la glosa se n´ha de doldre, que el gran  poeta ni és de mena patriotera ni tan  sols patriota dels que, de tant en tant, exalten la terra o la seva gent. Res. I això que la glosa s´hi ha volgut entretenir i ha mirat i remirat en el transcurs de tres díes! Foix potser ho veia clar, adormit com estava en caure “vençut en  faldes generoses”!:

 

                                Vull ésser sant i heroi, duc i senyor

                                Del meu país i la més vasta Espanya

                                I les colors i els sons em fan llangor.

 

                                                                                                       Martiolaya

 

(Demà i uns quants díes més –Internet itinerant- no sé si podré penjar el bloc ; però arxivaré la glosa)