Visc a Sant Cugat i vaig viure sis mesos a Mataró; dels dos llocs tinc o vaig tenir vivències per a ser explicades. Per això ahir, quan abans de penjar la glosa vaig voler donar una ullada a fonts d´informació per a confirmar dades evocades, em vaig trobar amb la sorpresa de que ahir era el dia de Sant Cugat. Repasso l´Agenda del diari de divendres i no en diu res. Miro i remiro pàgina per pàgina i finalment trobo una nota de redacció que ens parla de la Missa solemne i una moixiganga, tradició santcugatenca que sempre ens enxampava, a la Nuri i a mi, per terres de la Cerdanya. En fullejar doncs el “Costumari català” recopilat per l´Amades (enguany es commemora el cinquentanri de la seva mort i citar-lo és homenatjar-lo) em vaig adonar que també era el dia de les Santes Juliana i Semproniana que, segons és tradició, havíen estat convertides per Sant Cugat i sacrificat aquèst a casa d´elles el van enterrar amorosament. Conegut el cas, foren sacrificades “com el seu mestre i en mig de la plaça de Sant Cugat”…Una cosa que no és tradició, afortunadament, em va passar a mi a Mataró el dia 27 de juliol de 1954,  amb  una calor de mil dimonis i el bestit militar de gala; fou la darrera missió castrense en aquell poble de la costa on vaig viure sis m esos, obligat, però també amb satisfacció. (Aquells berenars a la  pasisseria  Miracle!) I parlant de menjar, Amades explica que anys enrere, els nostrees besavis anaven en mnnió a la Festa de les Santes “per tal de fer-se un  tip de llagosta”. Que n´eren de devots!

 

                                                                                                                           martiolaya