De Santorí (el misteri de Grècia, segons el reportatge en un  suplement dominical de diumenge passat) a Santaló, hi poden haver tots els misteris de la vida de dos sants. En unes quantes hores, ben caluroses per cert, he contemplat des d´una terrassa de Llívia el Puigmal i uns altres cims aparentment tan alts com  el primer. En un camp de fotbol proper, una vintena de nois i algú que tocava un xiulet i semblava que donava insruccions, acondueien amunt i avall, a crits i puntades de peu, una pilota. No es distingeix, des d´on sóc, cap paraula; només interjeccions i sòns guturals i l´idioma, clar i agut, del xiulet. Els nois seguiran un dia més sense domini de la pilota i afònics com de costum. Si Mossen Cinto, amb el breviari a la ma, fes una passe,jada prop del camp de futbol, potser faria de Guardiola, asserenaria els nois i faríen un  gran rondó amb  la pilota corrent a ras de terra. I he enfrontat tot d´una el Santaló que hi ha darrere el Verdaguer (“Santaló, santaló, no seras sant, no…”) amb el Santorí de les illes gregues. Res a veure, és clar, però la calor embotona el cap.  I veig el gran poeta de Folgueroles sortint de casa del seu amic de Llívia Lluís Cutchet i Font per fer una passejada fins el riu. Potser demà, de matinada, amb una maleta i un  paraigua i després d´haver dit missa a l´església de la Tor de Carol, s´arribarà, xano-xano, fins al Canigó. Jo diria que em vaig mig endormiscar. En retornar, ja dins del cotxe, de Llívia a Sant Cugat, em va semblar veure, entre els llums del capvespre i asseguts a la taula d´un bar, Lampègia i Manussa fent manetes.

 

                                                                                                                          martiolaya