Fa díes que entre foscors de llunes noves i màgies de barrets de copa arnats, no parlo d´amics. I m´adono que si ho faig sovint és perquè els tinc o els he tingut i també perquè més d´una vegada m´els trobo, sense buscar-los, entrre els papers. Ahir, tafanejava el darrer número d´una revista local, de Sant Cugat, que es titula “ATE-NEU” i edita l´entitat que li dona nom. En conjunt, la publicació m´agrada i d´uns mesos ençà diria que ha pres volada. Hi ha localisme perquè n´hi ha d´haver i informació d´activitats de l´entitat perquè és irrenunciable i bàsicament útil; però també articles que es fan dir sí senyor ( o sí senyora, que és el cas!). La Isabel, que no és ni filla ni néta meva, aquest mes hi parla de l´hora expressada en català; queda clar, i penso que és important, que els catalans  vivim l´hora que som i no pas les escorrialles o prórroga de l´hora que ja ha passat. (Res doncs de les dotze i quart, quan ja és un  quart d´una). I allò que dèies dels amics, què, em podríeu preguntar, que l´espai s´acaba i sembla que em faci el ronso. Doncs corro per anar allà on anava: em trobo que a la revista interroguen  la bona amiga Dolors Vilarasau (que avui, dijous dia 30, estrena espectacle de “Lectures a la fresca” a la Plaça del Mercat Vell) i a l´entrevista parla de la novel·la de Garcia Màrquez “Cien años de soledad” i dels seus personatges. Ho vaig comentar amb la Dolors i ara ho gloso: Sabíeu que “el sabio catalán” va existir en la realitat? Ho penjaré demà amb més calma, que el meu amic Xavier Fàbregas, (que va morir un d´aquests dies fa 18 anys, a Sicília) en parla a l´Enciclopèdia Catalana. El savi es deia Ramon Vinyes i era dramaturg.

 

                                                                                                                           martiolaya