BLOCDENOTES

   Dos amics meus tenen una visió ben clara d´això que en diem casualitats. Un  raona que ens movem en localitzacions compartides i envoltats de familiars, amics i  gent coneguda; i que és fàcil i normal que es produeixin encontres o situacions que magnifiquem en excés. (“Quina casualitat, tot just ahir vaig trobar…”) L´altra amic, més engatxat en les coses de l´altra món, del destí i la providència divina, valoraria la trobada amb menys pragmatiste. Ahir, i d´aquí ve aquesta glosa, em va caure a terra una de les piles de papers que sempre tinc “allà sobre”  Minuts després, la meva dona em va donar un retallet de diari: “Això deu ser teu; ho he trobat a terra…” Vaig agafar el retall i el vaig deixar sobre la tauleta on estava esmorzant, a l´eixida de casa. Aquest matí de divendres amenaçava pluja i de tant en tant l´aire feia un remolí; tot d´una el retall vola, el recullo i el torno a guardar. Encabat d´esmorzar, me´l miro. Sort que no se l´ha emportat el vent! Sort que no l´he llençat abans de mirar-lo! Es tracta d´una breu referència d´un llibre del jurista català J.M. Puig Salelles que es titula “Història difícil de quatre dones” que parla d´unes dones de la seva família que en el transcurs dels anys van haver de defensar plets familiars, en base al dret català que contempla drets especials de les dones catalanes, sovint menystinguts o mal defensats. No m´hi puc pas extendre; però també és casual que abans d´ahir defensés el dret de les dones a ser compositores de música amb la mateixa normalitat que ho pot ser un home, i ara un trosset de paper de diari maldi per fer-me avinent que hi ha lleis normals per a tothom; i per sort, també  d´específiques per a les dones (Les normals, solen ser de font napoleònica; les específiques, de font romana). I jo avui excedeixo, sense premeditació ni alevosia, impunement, els límits de la glosa.

                                                                                                      martiolaya

      Avui, algú podria escriure als diaris quelcom semblant a “…qui arribi primer al coll de Tesaurus té el “tour”guanyat”. Es tractaria de suposar que és la primera vegada que un sent parlar d´aquesta muntanya; pero tothom, curat d´espants, pot pensar que per a fer un final d´etapa inèdit: més que arribar a Montjuic és millor eixamplar una mica i asfaltar ben asfaltat el camí de terra que de tota la vida, allà al Pirineu francès, arriba al coll.  I que per primera vegada hi arribi  la“serp multicolor”. Mai tants cotxes, bicicletes, motos i camions i tants milers d´aficionats embogits, hauríen arrasat tan de mala manera centenars d´hectàrees d´herbotes, floretes i cama-secs… Però no fem volar coloms, que la cosa verdadera és més senzilla i planera i  es pot  batejar amb  un mot que és al diccionari (no com el d´un coll que no trobareu en cap mapa. De fet, m´abgrada començar el dia amb l´entrebanc d´una paraula nova de la que, tan ganassot, encara ignorava  el signficat. Tesaurus vol dir: “Tresor. Llista alfabètica de paraules que s´utilitzen per a classificar la documentació”.Més aclaridora és la notícia de que, a Anglaterra, apareixerà aviat un tesaurus que relacionarà 800.000 accepcions de més de 600.000 paraules classificades. Ep! Això sona a cosa sèria! Se n´ha fet mai cap en català? Un Coromines retornat al món amb un equip de filòlegs informatitzats com cal, en deu o doze anys podríen endegar el nostre tesaurus? Seríem l´enveja del”tour” que ens envolta.

                                                                                                      martiolaya

   La música, concretament el cant, són presents aquests díes en  el món cultural català. Un parell de mostres il·lustraran avui la meva glosa. A  Barcelona, el mateix dia que complia anys, vaig escoltar el “Concert d´estiu” que concelebraren dues corals catalanes. En el conjunt hi cantaven una néta i un nét que, enara que amb idèntics parells de cognoms, són  fills de filles meves diferents. Dos directors joves de futur prometedor i em sembla que d´igual escola montserratina (al menys un) van dirigir una part del programa cadascun; i cada part començà amb un  “O Magnum Misterium” això sí, de diferent autor de la música i suposo que amb  el mateix text de Sant Tomàs d´Aquino. En cap de les dues parts, ni una paaula en català. (¿Potser una clara visió de que el llatí és el passat llunyà de la nostra llengua i l´anglès el futur inevitable?) En el Claustre del Monesir de Sant Cugat hi havia divendres passat mitja entrada per a escoltar un concert de cançons de compositores catalanes del segle XIX al XXI  i presenciar el repartiment de premis del I Concurs de la Dona Composiora, Ciutat de Sant Cugat”. Segurament que si el concert hangués estat a càrrec de cantants estrangers dels que fan “bolus d´estiu”, l´espai hauria estat ple. Tot plegat em recorda que fa tres o quatree anys, vaig assistir a un  concert de final de curs d´escollides corals catalanes (a la Sala Winterthur!)  i cap d´élles va interpretar ni una sola cançó en català. O Magnum Misterium!

                                                                                                                           martiolaya

    Potser algun dia podrem veure en els diccionaris de la nostra llengua que en funcions vol dir que s´està fent la feina atribuída a un càrrec al qual no   s´ccedirá mai. Permeteu -me la llibertat de la glosa per estalviar-me consultes de cara a ser més pecís; però deu fer cosa d´uns tres anys, en Xavier Bosch, un  santcugatenc que estava fent bona feina al front de la RAC 1, va passar a director de l´AVUI i al cap de quatre dies, sense cap explicació, va deixar de ser-ho. Al Toni Cruanyes, periodista polivalent que no té pèls a la llengua, li van penjar l´etiqueta de director en funcions i, doncs, ara plega sense haver arribat a ser-ho. El diari de dissabte pàssat, en la secció de la Bústia “el racó dels lectors” (no pas a l´editorial) publica una nota sense signar amb unes quantes perles que segurament no apareixeran comentades ni en el propi diari ni en cap altre. Espigolo: “El president executiu de la Corporació Catalana de Comunicació, Antoni Cambredo, ha decidit nomenar en comissió de serveis director del diari (…) l´actual director general de l´empresa…”. “El fins ara director en funcions, Toni Cruanyes s´incorporarà a televisió de Catalunya (TVC) com a responsable de la informació internacional”.(S´ha acabat, noi, això de posar cullerada en qüestions de pòlítica local!) I, saltant-me coses: “Aquests objectius estan en la línia de negoci que van elaborar els actuals accionistes del diari l´any 2004”. No subratllo res. Tampoc vull senyalar amb el dit; però sembla l´esborrany d´una esquela mortuòria.

                                                                                                                           martiolaya

   Ara s´han recollit a bastament comentaris sobre l´obra del Porcel (.q.e.p.d.), fins i tot opinions d´ell mateix, dels seus anys de brega fecunda, contundent i perdurable. Una cosa que s´ha recordat és que les seves columnes a la premsa eren ell mateix, per la manera d´escriure-les i per la subjectivitat no gens amagada dels seus criteris. Ell mateix deia que escrivia les seves columnes pensant en el públc i no en l´enveja que podíen provocar entre d´altres autors o columnistes.  Si ho aconseguia o no, seríen figues d´un  altra paner; i avui no toquen. En un estil una mica Porcel, amb respecte, però subjectivant la glosa (que  sovint entra en el camp dels records personsals i fa pocs dies vaig explicar el per què), algú em va prenguntar l´áltra dia si feia temps que no havia vist el President Pujol. Doncs, en honor a la veritat, vaig haver de contestar que no; justament el dia 18 de ,juliol de l´any passat, el President ens va rebre a Barcelona i ens va dedicar trenta minuts d´amistosa conversa, parlant de les seves memòries, del moment polític, de Sant Cugat i fins i tot –memòria ´prodigiosa! – d´un familiar nostre i amic seu que feia anys que no veia i sabia que estava malalt…Erem -i hodic perquè no els podríeu trobar en cap novel.la meva – tres homes del carrer: l´amic santcugatenc de socarel que fou regidor bastants anys enrere, el meu germà addicte a la feina i a les seves conviccions i aquest  glosador de gloses que avui gosa glosar unes pàgines  viscudes que a algú poden semblar una ocasió propiciada per vanar-se del fet (Puys vanar-se-han de moltes dones, que  jamés han parlat amb ells . Metge, Somn i IV).

                                                                                                                           martiolaya

Avui és la capvuitada de Sant Pere i la glosa d´aquell moment va ser tan completa, o potser tan allargassada, que va durar tres díes, amb la gosadia per part meva d´aturar la barca de Pere, el pescador, i fer que escoltés la néta com  cantava la Missa solemne a l església del  Masnou. Però Sant Pere –mireu que té més de dos mil anys! – no ha perdut mai les claus i en canvi el glosador i la seva dona (per culpa  de buscar per internet horaris i enllaços per fer la llarga travessa en RENFE de Sant Cugat al Masnou) ens vam  oblidar de la revetlla i de que, aquella nit del 28 de mjuny, calia menjar coca i beure xampany. Ben escoltada, la revetlla de Sant Pere no ha estat mai tan sonada com la de Sant Joan, i avui i potsder a deshora volia parlar d´aquesta festa, que coïncideix amb el solstici que ens ha portat les calorades. En el diari AVUI  van publicar per aquells díes  un reportatge interessant on vaig poder treure l´entrellat del  per què d´unes fogueres que vam veure, al lluny, la revetlla de Sant Joan de fa alguns anys, quan costejàvem, de nord a sud, la costa noruega. Efecivament, aquella festa comporta celebracions  profranes amb foc. En el litoral de molts països nòrdics europeus, es viu encara la tradició  d´encendre fogueres la nit del solstici estiuenc. Deuen menjar coca, també, aquella bona gent?. Nosaltres, la Nuri i jo, aquesta revetlla de San Pêre vàrem menjar galetes d´una capsa de llauna de color groc, on s´hi veu un pont, un  riu, unes cases i un  campanar. Són les millors del món.

martiolaya

   Aquest és un  país  que es va inventar la Marta Mata. La Marta fa uns anys que va morir; però  a principis dels anys setanta, anava un  dia en  un taxi, camí d´una escola on feien la festa de final de curs. Hi havia de fer un parlament. Anava donant voltes a allò que diria. En ser a l´escola i tocar-li el torn de parlar, va explicar als nois i noies la rondalla del país de les cent ´paraules. Un país on la gent decidia les coses que calia fer: un país amb el seu idioma, el de sempre, el que era seu. però amb poquíssimes paraules per a donar-li nom. Recordeu? Com que no teníen gaires paraules a l´hora de nomenar batlle del país que també era seu, van voler escollilr entre uns quants que van enviar  a córrer món i a aprendre coses .I heus ací que un  dia van tornar carregats amb  estris, ginys i rampoines que només veure-les els feia exlamare “·oh!…”. Però a l´hora de voler explicar per què servíen, no se´n van sortír. Quan ja estaven decebuts del poc èxit de l´experiència, va aparèixer un veí que no portava farcells de rampoines; es deia ´poeta i sabia el nom de totes les coses i explicava per què servíen als seus  conciutadans: “cada cosa té el seu nom i hi ha un  lloc per  cada cosa… i cal guardar cada cosa en el seu lloc” Segons la rondalla de la Marta, editada per l´Andreu, posada en solfa dramàtica per la Nuri i musicada pel Conrad, en aquell país van ser feliços. I no van menjar anissos perquè, si queien damunt del teclat de l´ordinador el podíen avariar.

                                                                                                                           martiolaya

                  Ja  sé que algú hi fa broma. Bons amics i familiars que em llegeixen deixen anar: « de quin  amic teu ens ´parlaras, demà ? » Evidentment, no m´hi enfado i mig he analitzat –al cap i  la fi vaig ser jo mateix qui va escollir el paper de glosador – el per què de la qüestió. I atribueixo la tendència a l´edat i a les moltes amistats i coneixences acumulades en el transcurs del temps; i allò que em preocupa, més que fer referència a persones amigues, és repetir-me en fets o anedotari, un risc que assumeixo. Una prova de que ni m´enfado ni m´arrepenteixo, és que avui porto a la glosa dos amics, dos, ben sinngulars i, ara com ara, tan distanciats que ni es coneixen ni s´han vist mai: l´alcalde d´una petita ciutat del Vallès Occidental –que ja he dit moltes vegades que el conec des que era, només, diputat al Parlament de Madrid al costat de Roca i Junyent -; i el meu amic pagès de la Cerdanya que també he explicat alguna vegada que és il·lustrat, reflexiu, bon  parlador… Coneixia el seu ´pare, “el vigatà”; i conec  la seva esposa, les seves filles, una arqitecta i l´altra casada amb un  noi d´uns amics de Puigcerdà… L´alcalde ha deixat dit, i la premsa se´n va fer reessó encara no fa deu dies: “Hem de ser punters en  la reducció d´emissions de CO2 i fer la nostra aportació a l´enemic invisible que amenaça la humanitat, el canvi climàic”. L´amic de la Cerdanya no hi creu en això del canvi climàtic; però accepta raonaments en contra de la proliferació de zones asfaltades o de l´acumulació de bosses de plàstic en el fons del mar…M´agradarà intentar d´aconseguir  una trobada d´amics: l´alcalde i el pagès il·lustrat.

                                                                                                                           martiolaya

    La lectura, parlem clar, no sempre ha estat ben vista. Anys enllà, quan  l´analfabetisme abundava, era corrent escoltar, de veu d´alguna mare, allò de “…sempre  llegint llibrots, que de treballar no en té pas ànsia…” i la distinció, més propera i possibilista, entre llibres i llibrots, que segurament existeix, encara que  contemplada des de diferents punts de vista. Els anys, però, sempre et podíen portar a llegir Marx per molt que el capellà del poble en renegués, o la Biblia per molt que un mestre menjacapellans se n´enfotés. (Per cert, potser el mestre que aquí utilitzo com  a exemple inventat,  no sabia que la lectura de la Biblia va estar molts anys prohibida per la pròpia Església, per allò del mínim comú denominador de cultura i instrucció del poble, que no és pas cosa només d´ara i avui!). Algú ha comentat que si actrius o actors llegissin en  pantalla televisiva, durant uns minuts i en veu alta, fragments de llibres escollits, el gran públic ho seguiria. Potser és una asseveració dubtosa; però com és que ningú ha gosat provar-ho? No és la primera vegada que reivindico la conveniència de llegir davant d´una gent que t´escolta o fins i tot llegir en veu alta per tal d´escoltar-te tu mateix. Diu que hi ha escriptors que ho fan i penso que és cosa bona. Sempre hi pot haver una  paraula massa curta o massa llarga, que grinyola a l´orella, o alguna frase que va bé que acabi en sec. Com aquestes dues darreres,  posem per cas.

                                                                                                                           martiolaya

     No el busqueu als diaris. No apareixerà a la tele aquells segons necessaris per a dir que el Jaume és mort. Però la glosa d´avui no pot deixar de ser penjada a Sants, al carrer de Riego, a les envistes de la Plaça d´Osca, que te encara la presència antiga d´haver estat el mercat del poble antic. El Jaume Tous va fer la guerra i, com  a càstig, els vencedors el van enrolar llargs anys al servei militar, a Galícia. Entretant,  l´Orfeó de Sants havia obert les portes i la massa coral que donava nom a l´entitat començava els seus assaigs. La seva promesa hi cantava. Més tard, el Jaume Tous va cantar a la corda dels tenors segons. El Jaume Tous va ser íntim amic del meu sogre, l´Andreu Tubau; tots dos eren bons fotógrafs i, a més a més, el Jaume feia cinema i, com l´Andreu, tenia cura de la catalogació i arxiu de la seva obra. Fou diverses vegades conseller de l´entitat i els darrers anys, per sort molts, l´arxiver musical de l´Orfeó i, de fet, de tot el que feia referència a l´entitat, i sort que en vam tenir quan, en hores magres i en commemoració del Centenari de l´entitat, es van poder fer sengles exposicions commemoratives. És clar que una glosa no dona per fer inventari de les virtuts del difunt. Només diré, per acabar, que el Jaume Tous és avui notícia trista a Sants. I tothom el recordarem com  un  home que estimava l´Orfeó i la seva família per damunt de totes les coses. No fa gaires mesos, em va trucar. Estava enfadat per coses que no rutllaven. I jo també. Ara ´podríem dir que la mort –agafant ell la davantera – ha volgut trencar una amistat; però el record  la serva.

.                                                                                                                         martiolaya