BLOCDENOTES

Porten riquesa del cel. És un dels refranys catalans que ens parlen de Sant Miquel. Insisteixo en el tema que he tocat sovint : hi ha un munt de festes religioses (les més importants) coïncidents en equionoccis. I Sant Miquel «correspon a l´equinocci tardoral,  moment que marca una fita important dins de la vida agrícola” (veremes, inicis de sembrada, feines que han donat lloc “a diversos costums i a nombrosos refranys”. Des de sempre hi ha hagut, és clar, veremes i sembrades; i les coses entrecomillades les he menllevades del “Costumari”de Joan Amades. Això explicaria el sentit tradicional de les festes, sigui quin sigui el mite a adorar: el “santi de guixi” o déus operístics entre sòns wagnerians. Sant Miquel el podem recordar com  a personatge de “·Els Pasorets” amb espasa i cuirassa defensant la gent bona dels assetjos malignes de Satanàs… És patró d´un munt d´oficis i senyala tradicions, vives o no: el bestiar que baixa de les muntanyes per Sant Miquel o aquell porc que mataven a Sarrià, per privilegi especial, tres dies abans de que ho deixessin fer a  Barcelona… Atenció, urbanistes i constructors d´alt “standing”: el preciós barri de Barcelona anomenat “Les Corts”, abans es referia, precisament, a les corts de porcs que hi havia a les afores del poble de Sarrià, camí de Barcelona. (En aquest moment s´encén un llum que il.lumina Sant Miquel Arcàngel i els dimonis es caragolen per terra).

martiolaya

A sants i a minyons no els prometis si no els dons. I dono avui allò que ahir vaig prometre: la dedicatòria que la bona amiga Joana Raspall ens va fer, a la meva dona i a mi, del seu diccionari. Llegiu, que us agradarà: Estimats Núria i Marti, que sempre tot us vagi com una seda, que us ponguin totes i pugueu sempre tirar pilota a l´olla; que la vostra vida sigui una bassa d´oli i que us trobeu a la llar com el peix a l´aigua. De tot cor –que també és una frase feta però que aquì te sentit propi – una bona abraçada. (Sant Feliu de Ll. juny del 1985). (Gràcies, Joana, pels bons auguris i disculpa la gosadia de penjar als quatre vents confidències d´estar per casa). Fa anys que ens coneixem! Ella va guanyar la primera edició del premi de Teatre “Cavall Fort i Rialles” amb una obra titulada “El Pou”(en  el ,jurat hi havia amigues i amics com la Aurèlia Capmany, Xavier Fàbregas, Salvador Fité,  Francesc Clua… Més tard, l´any 1977,  arran del Congrés de Cultura Catalana, aparegué la col·lecció “Teatre EDB per a nois i noies” d´Editorial Dom Bosco, llavors dirigida pel Pare salesià Carles Garulo que avui, amb residència a Roma, dirigeix la xarxa mundial d´universitats salesianes (encara ens veiem, de tant en tant!). Doncs en això hi va tenir un paper rellevant la Joana, treballant bras a bras, i en temps de vaques magres, amb la Carme Suqué, la Nuri Tubau i l´Andreu Vallvé. Les coses no es fan soles! He omplert el sac amb coses personals, he parlat de la família i he presumit d´amics; i diu que això no es fa. Però no és res de l´altra món: frases fetes de l´any de la picor que ajuden a fer-ne de noves. Més val això que un miquel. Avui, que és la seva festa!

martiolaya

Segons definició  que en fa la bona amiga Joana Raspall en el seu Diccionari de locucions i frases fetes (J.R. i Joan Martí. Edicions 62. 1984) anar amb peus de plom vol dir prevenir-se, anar amb peus plans, pesar les paraules…I m´adono que de la mateixa manera que escric bloc en lloc de blog, m´entossudeixo en escriure glosa en lloc de glossa. En el diccionari, la primera et remet a la segona i aquesta directament a “mot que requereix una explicació…amplificació, variacions, etc. d´un

tema…” Glosa, glossa? Els dos mots tenen connotacions  musicals i poden esdevenir corranda…Tinc la sensació que, si algú em llegeix, pensarà: “aquest, avui, va amb peus de plom”. I és què vol i dol, i  vol assegurar-se de si realment és la mateixa cosa glosar que glossar, abans de parlar d´una persona i un  fet. En el ben entès que no cal ni mirar el diccionari per rebutjar el verb “lloar” i el nom “lloança” que no és el cas. Els diaris en parlen prou de¨Palau i d´Orfeó”, i sobre tot informen, sovint glossen i mai lloen perquè no hi ha motiu. Jo destacaria les frases d´una bona senyora en acabar una seva carta enviada a l´”Avui”: …em dol per l´Orfeó, però celebro que se sàpiga, d´una vegada, el que s´ha permés al llarg de tants anys. Quan vaig marxar, et vaig dir que et desitjava tota la sort que et mereixes. Doncs ja la tens». (En el diccionari esmentat hi ha una dedicatòria tendra que potser no vé a tomb. Però la copiaré per iniciar  la glosa –glossa?- de demà).

martiolaya

Es un guarisme, tibat i galdós, que es fa dir…el 902! Sovint amaga, en comptes d´atenció, maltractament al client. Per començar, la trucada ja és més cara i el que la rep se´n deu benefciar. Sents una musiqueta i després et poden dir que no et moguis, que tot seguit t´atendran, o que les línies estan plenes i truquis més tardet… O que els dies d´atenció al client són els dilluns, els dimecres i els divendres només al matí (i tu truques el dijous a la tarda, amb un xupa-xup a la boca i un globus que t´han donat). No sempre pinten bastos: sovint t´endollen un discurs gravat que has de seguir amb atenció extrema: si vols parlar en català o castellà, has de prémer un número o un altre…Si ets funcionari (n´hi ha tants i tan enfeinats sol.licitant i pagant informes externs!) espera l´operadora…Si coneixes un número intern preme´l de seguida o perdràs el torn… I un truc nou descobert l´altra dia: entre opció i opció et poden recitar que han fet obres al piset i que d´ara endavant t´ofereixen (tanta generositat!) una cadira per a l´acompanyant en els “boxs” d´urgències. Però si aconsegueixes parlar amb algú que respon a les teves preguntes (anava a escriure tantost, però avui no estic per bromes) et pot dir que t´has confós de número, que no has trucat a la llum, ni al gas, ni a l´aigua, ni a cap clínica privada, sinó al tanatori “La bella vista”, on es senten  cantar els ocells i flaires d´herbes remeieres. Truqueu a un 902! Ens esperen.

martiolaya

Per molt que facis “zaping”, quan circumstàncies adverses t´obliguen a llegir i escriure més malament i més poc que de costum, la tele serveix de complement per matar un temps que voldríes sempre viu: els informatius, algún partit de futbol, el “Bocamoll”, una pel·lícula si no és d´aquelles que en diuen “d´acció”… i els anuncis, vistos sense mirar, que t´encolomen cada dos per tres. Us heu adonat que n´hi ha molts amb cançons en anglès? (Deu ser en defensa “del  castellano”). I a la TV3, cada dia més anuncis en castellà (deu ser un atac al català?). N´hauria hagut de parlar fa una setmana: en els diaris hi havia  un anunci a tota pàgina publicitant creuers fora de temporada; això sí, amb  un eslogan que té més barra que gràcia: “Allargueu l´estiu!..” Sort de les instruccions sobre com cal estornudar i tosir per prevenir la grip “A”… (Atenció, amagueu les criatures!) Si no fos que donen un anunci. força reiteratiu, on es veu una nena que obra la nevera, en treu una  ampolla grossa de llet,  xuma tres o quatre glops i torna a guardar l´ampolla. Encara bò que a les pàgines necrològiques dels diaris sovintegen  anuncis de cementiris: «A prop dels teus » o « lleno de vida » i, no sé si ho recordo bé o m´ho invento, n´hi havia un que es referia “als aires sanitosos que s´hi respiren”. El cor em diu que arribaran a oferir cementiris privats d´alt “standing”. I el cor és tan xerraire que prefereixo fer mutis pel forum. (Les connotacions teatrals, un altre dia…)

martiolaya

Joan Amades explica: “…en tal nit com la d´avui (ahir, 24 de setembre) de l´any 1218, va baixar ella en persona (la Mare de Déu) acompanyada d´un estol d´angelets i va visitar el gran rei En Jaume al seu palau, el seu confessor i conseller sant Pere Nolasc i el canonge de la Seu, sant Ramon de Penyafort, i els manifestà el seu desig que fundessin una ordre de monjos cavallers els quals tindríen cura de redimir els pobres cristians que queien captius de serraïns i d´altres infidels…” Els tres personatges es van tenir per molt honorats amb la gran mercè de la visita…Llegenda i realitat es barregen: va existir la Real Ordre de la Mercè de redempció de captius “que tant bé va fer a la societat cristiana a la darreria de l´Edat Mitjana i primaria de la Moderna, fins que es van extingir la pirateria i l´hegemonia de la mitja lluna…” Són llargs segles de cultura cristiana a casa nostra i set segles, més o menys, d´ocupació de la península per part de la ”hegemònica” mitja lluna. L´any 1868 el Vaticà, també un estament hegemònic, va declarar la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciiutat de Barcelona “i des d´aleshores que la ciiutat celebra avui (ahir) la seva festa, en lloc de fer-la per Santa Eulàlia com abans es feia”. (Però aquesta serà una altra història: la història insòlita d´una patrona que van destituïr i que ara  -la festa és la festa-  li comencen a dir Laia, que és veu que és més guay. Una història que, si puc, explicaré quan toqui).

martiolaya

Joan Amades fou un  autodidacta. Segons alguns nuclis de gent culta “fou un drapaire de papers”. Però va ser “Conservador del Museu Municipal d´Indústria i Arts populars” i membre del “Centro de Estudios de Etnologia Peninsular”. La seva tasca de recerca i la seva habilitat i tossuderia en recapitular i publicar llegendes,balls, cançons, refranys i tradicions dels països de parla catalana és abassagadora; com per fer morir d´enveja  més d´un estudiós titulat. Es veu que era home senzill, treballador, i també ben ajudat en les tasques que requeríen ser endreçat i cuidadós en cronologíes. Aquest any en fa cinquanta de la seva mort; l´efemèride no ha passat desapercebuda i hom li ret homenatge. L´autor de la glosa, amb tot i no ser home de misses, s´adhereix a l´homenatge posant en majúscules el mateix titular que Joan Amades utilitza (“Costumari Català – El pas de l´Any”. Salvat. Reimpressió de la primera edició de 1950-1956. Volum V) en  parlar del dia 24 de setembre: MARE DE DÉU DE LA MERCÈ. I començo rondinant: no m´agrada que la “tradicional” dinastia d´Alcaldes de Barcelona que acaba amb l´hereu regnant, s´hagin carregat barroerament orígens, costums i tradicions de les Festes de la Mercè (ara anunciades com “M , “). “Segons la tradició… “ –comença Amades – I li dedica 8 pàgines de text i il.lustracions. Hauré de seguir demà, que hi ha coses divertides que m´agradarà espigolar.

martiolaya

Sol solet, vinem a veure, vinen a veure… No ho cantàvem pas fa  ben poc, que més aviat l´eludíem. Ja fa alguns díes que tothom ha entrat, sinó de grat  per força, en ambients i tasques de tardor. Han començat els nens a les escoles, han acabat vacances els tocatardans i els polítics ja són a la feina i cuiten a posar-se al corrent en mirades de reüll, en intentar penjar la llufa a col·legues d´altres partits i, encara que singuin  aliats en tasques de govern, contradir-se entre ells i fer-ho fins i tot components d´una mateixa banda. (Mal exemple,  nens!) Ara que ha començat la tardor amb tots els ets i uts i l´exactitud de l´Astromia (l´altra dia ja vam saludar Galileu, que li volen regatejar mèrits) també la glosa vol començr a vestir-se: sabates, mitjons, potser corbata…i un jerseiet prim, que els matins fresqueja. El sol no pica i el temps convida a treballar de valent: com va la llei electoral? Us heu adonat que Endesa (ara en mans d´interessos italians) ens ha carregat en el fort de l´estiu factures indesxifrables? Us heu fixat que comença fent tentines la campanya electoral? Canvis més o menys vistosos a diaris, ràdios i teles, esmolen les eines per afaitar electors (A l´AVUI, a manca encara de Director-periodista, s´han  tret de sobre el noi Cruanyes, que deia les coses clares; i tampoc veig que hagi tornat de vacances el santcugatenc Sam Abrams). El solet no pica, la cosa es refreda i la crosta s´esmicola a cops de futbol. Solet: vine´ns a veure, vine´ns a veure…Hi ha malfiança i un clam recelós: demà m´afaitaras!

martiolaya

Hi ha moltes persones que, en certa manera, els han allargat l´estiu: els que en acabar vacances s´han trobat amb la dolorosa sorpresa de que l´empresa on teballàven ha tancat. Allargar l´estiu quan el sol ja no  pica no comporta res de bò. La terra ho marca pla bé amb les seves èpoques de collita, de llaurar i abonar camps, de sembrar… Maleïdes vacances d´estiu si han servit per enfangar amb paperasses més o menys legals l´economia clara i pristina –la del poble ras-  que viu d´allò que cobra a canvi del seu treball. Hi ha famílies que ara compten amb més d´un aturat sota el mateix sostre. Espanya (i Catalunya també, és clar, en el mateix paquet) no fa gaire més d´un any es postulava com el país europeu més fort davant la crisi; i ara tot Europa sap que serà líder, amb molta avantatge per damunt dels altres,  en  la llista de països amb major nombre d´aturats. I això no es soluciona parlant de brots verds ni apel·lant a indecents (sí, de “falta de decència”) crides a favor de la pujada d´impostos “per a salvar les pensions…de les vídues! No invento res; ho va dir fa un paell de dies un senyor que es diu Blanco en una ciutat del Baix Llobregat. (I no vull fer cap acudit amb un  suposat senyor que es diés Negro, perquè no és assmpte per fer-hi broma).

martiolaya

Avui és el darrer dia sencer d´estiu i demà els diaris i programes de tele i ràdio ens poden parlar d´algún rànquing sobre, posem per cas, el temps. Quan fa poques setmanes vaig llegir la parauleta rànquing en un diari en català vaig pensar que era una espìfiada i em vaig abraonar damunt els diccionaris que tenia a mà. I sí! La paraula hi és admesa, lletja com pegar un pare, amb  aquest “ing” final tan  anglès del camping, mobbing, percing…A l´Alcover-Moll, és clar, no hi és, i tampoc en el de l´E.C. de 1982. I diria, ara no ho puc comprovar, que menys encara  en cap edició del Fabra. Com que la classificació (no el rànqiuing) de paraules lletges i boniques és quüestió de gustos i cadascú tenim  els nostres, hem d´acceptar la bondat de la paraula acollida en el normatiu pels savis que se n´ocupen i, si no hi ha més remei, aplicar-la adequadament. Definida com a “classificació ordenada per excel·lència, esp. classificació d´esportistes d´equips segons els resultats que han obtingut en més d´una competició”, és evident que es pot escriue que “molts jugadors del Barça estan en el rànquing dels millors del món”; però mai “les comarques de Girona van superar ahir les de Lleida en el rànqing de calor”. El que sap més greu (i aquesta és la mare dels ous d´aquesta glosa) és que pugui ser el mateix corrector (per a molts, com jo, sovint tan necessari) que deixa passar el rànquing erròniament usat, qui un dia t´esmeni o retoqui “parar taula” o “donar un tomb per vila”.

martiolaya