Ahir es van complir els trescents seixanta cinc díes d´un  any natural i 366 gloses perquè una vegada, lapsus calami informàtic, van sortir, qui sap per què, dos blocs el mateix dia. Sé que es podia esmenar; però no sabia ni sé com. Quedarà una mostra mofeta d´un aprenentatge dur, però engrescador. Ara, poso per cas, puc llegir entre cofoi i incrèdul, els titulars de l´anyada i quedar a les capses del seu contingut:  recordo en prou feines “les fílies i les fòbies del Martí” –que sóc jo – i els retalls de pàgines viscudes, i fantasíes a l´empara de gloses màgiques o embruixades de mals pensaments; o volgudament poètiques, talment escrites per fades enfarbalanades més pitarresques que verdaguerianes. I el Sant Cugat de la cultura viva que neix dels amors entre la inquietut i la tasca, la troballa i la valoració, l´acció i les ganes per damunt de paperasses i pòlisses de sis rals (amb anacronismes coetanis fent llangotes pel forat dels rals!..); i el poble on vaig viure de noi, Sants dels records d´entitats centenàries amb butlletins “passats per la censura militar”; el teatre de catacumbes; l´escriure en català usant paraules castellanes. I Ia Cerdanya. I la Barcelona que confon pixum amb cortesia… Més pragmàtic: un pas lleuger cada matí per fer també  més lleugera la passa d´escriure breu i en català allò que en català em passa pel cap. I recordar que no sempre ho vaig poder fer. I no voler-ho oblidar. I pensar que ara tinc cinquanta gloses fetes i llestes per penjar; però serà de mica en mica…

martiolaya