agrdaria que coneguessiu la Luïsa. És una amiga de Sants, més jove que jo. Ella em va demanar fa setmanes un article que li vaig enviar ahir amb disculpes i raonaments pel retard. La Lluïsa és un exemple de ciutadana a la que mai –i molts ho entendreu de seguida – concediran la Creu de Sant Jordi. Ella, com ho feu son pare, porta la creu damunt des que va tenir us de raó. La creu del servei als altres: és artista plàstica, professional de la forja artística i activista cultural de poques paraules, molts fets i cap ambició jeràrquica…(Queda encetada una glosa; però he pensat que feina feta no fa destorb i una síntesi de l´article esmentat podrà servir avui  de glosa.  Es tractava de parlar de “Folch i Torres i el Patufet” i començava així): “Els dos cognoms, Folch (el patern)i Torres (el matern), la gent del carrer, el poble, els diem i els entenem com un de sol: folc-i-torres. El Folch Torres que sòna més. el que va ser més popular i més  conegut abans de la guerra és el Josep Maria: el del“Patufet”, la revista de 35 anys que va ser assassinada el 1939…”. El Josep Maria, de ben ,jove, va estar a l´exili prop de tres anys per haver esrit articles de caràcter polític, catalanista i anti-espanyols (guerra del Rif, Cuba, Filipines…) Però el Josep Maria tenia quatre germans, tots i cadascún pilars de la nostra cultura: Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim. Us convido a visitar la web de la FUNDACIÓ FOLCH I TORRES  i la Fundació mateixa, al Castell de Plegamans. Podeu quedar sorpresos.

martiolaya