Va a temporades. O potser és qüestió de gens. Em refereixo a això de portar la contrària, gairebé sempre com un joc, ganes de dialogar més que de discutir i fer com el boxejador: quatre saltets entorn del contrincant i atacar tot d´una el punt descobert amb un  directe més irònic que malintencionat. Un dia, el pare me la va fer bona: érem aficionats al futbol –vull dir al Barça – i un diumenge  ell va escoltar el partit per la ràdio i jo deuria ser d´excursió amb  els amics; en arribar a casa amb un parell de companys que en van ser testimonis,  em va rebre amb cara seriosa: ”El Barça ha perdut”. I jo, inquiet: “Si? Per quants?” Resposta contundent: “Un a zero”. M´hi vaig  deixar anar:  “L´Escolà està acabat, no tenim davantera, hem de canviar l´entrenador…”. Em va deixar dir. I quan la deia més grossa em va tallar: “No siguis paperina, home, hem guanyat per quatre a un!” Ho recordo en adononar-me  que desenvolupo una predilecció per portar la contrària a les màximes i pensaments que acompanyen fotografíes precioses que m´envíen els amics via internet. L´altra dia un pensador assegurava que eren milllors les albades que les postes de sol i jo li  contestaria que vingui a veure com s´amaga el sol des del Pont de Can Vernet. Tant de bò m´ajudés el pare: “No siguis paperina!” (L´adjectiu “·paperina” ja no hi és als normatius. I a l´Alcover –tan mal vist per algún filòleg “paperina” dit en el tò ple d´afecte que ho feia el pare –  recull la paraula de l´argot barceloní com a “borratxo”, que no és el cas). El pare era un castís del Clot.  Jo, de Sants.

martiolaya