Avui és el darrer dia sencer d´estiu i demà els diaris i programes de tele i ràdio ens poden parlar d´algún rànquing sobre, posem per cas, el temps. Quan fa poques setmanes vaig llegir la parauleta rànquing en un diari en català vaig pensar que era una espìfiada i em vaig abraonar damunt els diccionaris que tenia a mà. I sí! La paraula hi és admesa, lletja com pegar un pare, amb  aquest “ing” final tan  anglès del camping, mobbing, percing…A l´Alcover-Moll, és clar, no hi és, i tampoc en el de l´E.C. de 1982. I diria, ara no ho puc comprovar, que menys encara  en cap edició del Fabra. Com que la classificació (no el rànqiuing) de paraules lletges i boniques és quüestió de gustos i cadascú tenim  els nostres, hem d´acceptar la bondat de la paraula acollida en el normatiu pels savis que se n´ocupen i, si no hi ha més remei, aplicar-la adequadament. Definida com a “classificació ordenada per excel·lència, esp. classificació d´esportistes d´equips segons els resultats que han obtingut en més d´una competició”, és evident que es pot escriue que “molts jugadors del Barça estan en el rànquing dels millors del món”; però mai “les comarques de Girona van superar ahir les de Lleida en el rànqing de calor”. El que sap més greu (i aquesta és la mare dels ous d´aquesta glosa) és que pugui ser el mateix corrector (per a molts, com jo, sovint tan necessari) que deixa passar el rànquing erròniament usat, qui un dia t´esmeni o retoqui “parar taula” o “donar un tomb per vila”.

martiolaya