BLOCDENOTES

Jo diria que les cartes als directors de diaris ens orienten força sobre la temperatura afectiva dels lectors. Es nota perquè arreu del món hi ha gent que asseguren començar la lectura precisament per les cartes al director; o per les pàgines d´esport, les esqueles mortuòries o els mots creuats. Aquí volia arribar: a l´encreuament entre les cartes i el joc dels mots. ¿És casualitat que en un moment determinat es toqui un tema i s´infli dies i dies, o es munti el debat públic des de la taula d´un Maquiavel mediàtic que riu per sota el nas? Sigui com sigui, els comentaris sobre els mots creuats d´en Fortuny a La Vanguàrdia m´han fet arribar a la conclusió de que, tot i la dificultat de resolució del joc diari hi ha un munt de persones que frueixen resolent-lo, cosa digne de felicitació i elogi. És una activitat que proporciona riquesa de vocabulari i agudesa en escollir mots condicionats a complicades relacions amb  altres paraules, per donar nom a conceptes més o menys abstractes… (Tot sigui per fugir del sofà i la tele!). I ahir, sense ganes de buscar els tres peus al gat, pensava modestament que aquesta glosa diària també és com una mena de joc de paraules encreuades que es pengen a l´espai (es diu xarxa…). Els diaris amb el joc resolt, acaben la vida al sac dels papers o protegint el terra després de fregat, cosa que diu molt en favor dels anònims triomfadors; en canvi les gloses, suposant que ningú les llegís, queden arxivades per ordre alfabètic i cronologic. En qualsevol cas, preval la tasca personal i desinteressada per damunt de qualsevol elogi d´altri. O deficiència pròpia.

martiolaya

Va a temporades. O potser és qüestió de gens. Em refereixo a això de portar la contrària, gairebé sempre com un joc, ganes de dialogar més que de discutir i fer com el boxejador: quatre saltets entorn del contrincant i atacar tot d´una el punt descobert amb un  directe més irònic que malintencionat. Un dia, el pare me la va fer bona: érem aficionats al futbol –vull dir al Barça – i un diumenge  ell va escoltar el partit per la ràdio i jo deuria ser d´excursió amb  els amics; en arribar a casa amb un parell de companys que en van ser testimonis,  em va rebre amb cara seriosa: ”El Barça ha perdut”. I jo, inquiet: “Si? Per quants?” Resposta contundent: “Un a zero”. M´hi vaig  deixar anar:  “L´Escolà està acabat, no tenim davantera, hem de canviar l´entrenador…”. Em va deixar dir. I quan la deia més grossa em va tallar: “No siguis paperina, home, hem guanyat per quatre a un!” Ho recordo en adononar-me  que desenvolupo una predilecció per portar la contrària a les màximes i pensaments que acompanyen fotografíes precioses que m´envíen els amics via internet. L´altra dia un pensador assegurava que eren milllors les albades que les postes de sol i jo li  contestaria que vingui a veure com s´amaga el sol des del Pont de Can Vernet. Tant de bò m´ajudés el pare: “No siguis paperina!” (L´adjectiu “·paperina” ja no hi és als normatius. I a l´Alcover –tan mal vist per algún filòleg “paperina” dit en el tò ple d´afecte que ho feia el pare –  recull la paraula de l´argot barceloní com a “borratxo”, que no és el cas). El pare era un castís del Clot.  Jo, de Sants.

martiolaya

Si és quan dorms que hi veus més clar, deu ser cosa de poetes, i     potser només del Foix, que deuria somiar bombons ben administrats i distribuïts de forma clara. Perquè jo no somío mai política, però quan estic despert, ni la somío ni l´entenc. Sempre que  escric alguna cosa sobre política o els polítics que la gestionen, penso que se´m veu el llautó i que algú em deu titllar de contracontrari, (segons definició que del terme feia el gran Rusiñol, del que sembla que els investigadors del TNC han descobert una obra que deu ser força original titulada           –agafeu-vos! – “L´auca del senyor Esteve”; però ja ho adverteixen: la posaran en escena bebent de la novel·la, no pas de l´obra teatral. En què es transformarà, vàlgam Déu val, “un pam de ruixa”? El que volia dir, i ara ho faré a corre-cuita, és que hi ha partits o aliances, com posem per cas CIU, que així  que un diu “convergència pensa…”, l´altra respon: “Unió no creu…” I ahir dèien els diaris que parlamentaris del PSC van fer a Brusel·les allò que no fan els seus col·legues a Madrid: no votar el que mana “·el partido obrero español”. I el Govern esquerrà de Catalunya, resulta que és  d´esquerres amb  colzes per a braços de diferents llargades que no hi ha manera d´equilibrar –els colzes- en plataformes que, essent de diferents alçàries, impossibiliten l´equilibri d´extremitats tan extremes. (No sé si m´explico!). Però, algún ideari els deu unir, oi? O potser només els lliga el propi benestar per davant del benestar del poble?

martiolaya

Sóc  conscient de què algunes de les meves fílies les exposo tan sovint que puc arribar a fer-me pesat. Això de la Setmana de la Poesia a Sant Cugat fa anys que dura i ja es comencen a saber coses per a l´octubre vinent: a l´Auditori hi haurà una sessió (Antologia Poètica de Miquel Martí i Pol) el dissabte 24 d´octubre a les deu de la nit, i al barri dels poetes, Coll Favà, es celebrarà l´endemà la festa per tercer any consecutiu. Com que la Nuri i jo hi vivim, a Coll Favà, ens hi sentim  implicats. Personalment, em vé de gust parlar-ne en qualsevol època de l´any. El mes de setembre de l´any passat, per exemple, ja postulava la idea –ignoro els resultats – de que els nois i noies del nostre barri introduíssin de nou en les seves llars l´antic costum de “recitar la dècima” en llevant de taula, el dia de Nadal; en la forma tradicional de temes nadalencs o amb ´poemes –n´hi ha per triar i remenar!- del poeta o poetessa del seu carrer. (Cal recordar que l´antic costum comprèn “les estrenes” o propina d´avis, pares o padrins que escolten amb satisfacció els joves rapsodes).  Mireu si n´hi ha de poemes per escollir, que algún poeta en té a centenars i al barri tenim tretze carrers (tots menys dos) amb noms de poetes. No em fa res repetir-los: Alcover, Aribau, Arderiu, Carner, Costa i Llovera, Espriu, Foix, Gassol, Manent, Maragall, Riba, Salvat, Torres…(Es poden posar per ordre alfabètic invers o  per ordre cronològic. O jugar a buscar “duplicats”: Rosa Lavaroni, Sagarra, Guerau de Liost…)

martiolaya

M´agrdaria que coneguessiu la Luïsa. És una amiga de Sants, més jove que jo. Ella em va demanar fa setmanes un article que li vaig enviar ahir amb disculpes i raonaments pel retard. La Lluïsa és un exemple de ciutadana a la que mai –i molts ho entendreu de seguida – concediran la Creu de Sant Jordi. Ella, com ho feu son pare, porta la creu damunt des que va tenir us de raó. La creu del servei als altres: és artista plàstica, professional de la forja artística i activista cultural de poques paraules, molts fets i cap ambició jeràrquica…(Queda encetada una glosa; però he pensat que feina feta no fa destorb i una síntesi de l´article esmentat podrà servir avui  de glosa.  Es tractava de parlar de “Folch i Torres i el Patufet” i començava així): “Els dos cognoms, Folch (el patern)i Torres (el matern), la gent del carrer, el poble, els diem i els entenem com un de sol: folc-i-torres. El Folch Torres que sòna més. el que va ser més popular i més  conegut abans de la guerra és el Josep Maria: el del“Patufet”, la revista de 35 anys que va ser assassinada el 1939…”. El Josep Maria, de ben ,jove, va estar a l´exili prop de tres anys per haver esrit articles de caràcter polític, catalanista i anti-espanyols (guerra del Rif, Cuba, Filipines…) Però el Josep Maria tenia quatre germans, tots i cadascún pilars de la nostra cultura: Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim. Us convido a visitar la web de la FUNDACIÓ FOLCH I TORRES  i la Fundació mateixa, al Castell de Plegamans. Podeu quedar sorpresos.

martiolaya

Ahir es van complir els trescents seixanta cinc díes d´un  any natural i 366 gloses perquè una vegada, lapsus calami informàtic, van sortir, qui sap per què, dos blocs el mateix dia. Sé que es podia esmenar; però no sabia ni sé com. Quedarà una mostra mofeta d´un aprenentatge dur, però engrescador. Ara, poso per cas, puc llegir entre cofoi i incrèdul, els titulars de l´anyada i quedar a les capses del seu contingut:  recordo en prou feines “les fílies i les fòbies del Martí” –que sóc jo – i els retalls de pàgines viscudes, i fantasíes a l´empara de gloses màgiques o embruixades de mals pensaments; o volgudament poètiques, talment escrites per fades enfarbalanades més pitarresques que verdaguerianes. I el Sant Cugat de la cultura viva que neix dels amors entre la inquietut i la tasca, la troballa i la valoració, l´acció i les ganes per damunt de paperasses i pòlisses de sis rals (amb anacronismes coetanis fent llangotes pel forat dels rals!..); i el poble on vaig viure de noi, Sants dels records d´entitats centenàries amb butlletins “passats per la censura militar”; el teatre de catacumbes; l´escriure en català usant paraules castellanes. I Ia Cerdanya. I la Barcelona que confon pixum amb cortesia… Més pragmàtic: un pas lleuger cada matí per fer també  més lleugera la passa d´escriure breu i en català allò que en català em passa pel cap. I recordar que no sempre ho vaig poder fer. I no voler-ho oblidar. I pensar que ara tinc cinquanta gloses fetes i llestes per penjar; però serà de mica en mica…

martiolaya

L´economia cada vegada és més pragmàtica, més de caràcter particular i privat. Algú pot dir que la crisi ha tocat fons, cosa que confirmaria que hi ha caigut  i que Déu sap quan surarà. Els diners, ben guardats en caixa  forta i morts de fàstic en  el transcurs d´una anyada, tornen a fer la viu-viu i, comptats i recomptats es destinen, no tots, però sí alguns, a comprar “cosetes” a Borsa, bones i solvents, de les que estàven quietones al fons de les cotitzaciones. Es ompren  a preus de rebaixes títols del bò i millor que pujaran d´aquí a quatre díes o, si pinten bastos, d´aquí a quatre anys, que fan de bon esperar. Ara ja hi ha Bancs que tornen a rumbejar (s´apropen eleccions i cal pagar misses!) i els seus Concellers es tornaran a repartir sucoses retribucions amb més cura, això sí, de la “privacitat” de l´acte. I contribuiran a l´acabament de la crisi comprant “cosetes” a Borsa, cambiant el seu barquet per un altre d´eslora més llarga i sovintejant les visites al seu restaurant exclusiu que tormnarà a pujar preus per evitar barreges amb nouvinguts que es creuen rics perquè han cobrat una subvenció d´acomiadament… L´altra economia, aquella de la salut i feina, la més clara per tothom i entenedora com les garrotades a les costelles, és que no hi ha feina per tothom i la salut trontolla. Per dir-ho clar i català: com més  cars siguin els “menús gastronòms exclusius” (beguda a banda) i més econòmics els de 9,10 eurus (cafè i IVA inclòs), més clar queda que, amb la crisi, els rics són més rics i els pobres més pobres Aneu a saber si  no era això del que es tractava!

martiolaya

A Arenys pinten bastos amb això d´autoritzar una manifestació falangista i negar el pa i la sal a una consulta pública democràtica i no vinculant. Curiosament, puc lligar la glosa amb unes pinzellades coetànies sobre un falangista que va viure a Sant Cugat (1945/46). Per començar, qualsevol diria que, després de molts anys de silenci, tornarem a veure camises blaves amb les fletxes i escoltarem el cant del ”cara al sol” fent rodolí antinatura amb”·partido obrero español”. Curiosament, el mes de juny proppassat vaig escriure un article d´opinió en  el Diari de Sant Cugat i parlava del falangista “evolucionat” Dionisio Ridruejo, un dels fundadors de la Falange.’en una època en  que ja havia blasmat públicament del règim i havia tingut un fort enfrontament amb el Dictador Franco confirmat en una llarga carta (7 juliol 1942). El tema donava tant de sí que em  vaig comprometre a senguir-ne parlant després de vacances. Ara he  enllestit el nou article sobre vida i anècdotes d´un  falangista que va entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939 al costat del general Yagüe i va arribar a ser perseguit i empresonat, confinat a Ronda i després a Catalunya (Llavaneres, Sant Cugat…concretament al Passseig de Valldoreix número 5rl). D´una fotografia on es veu el Dionisio amb  alguns amics, es pot deduïr que fou feta “a la llotgeta”  ben   a prop de l´entrada del Monestir, el dia de Rams de l´any 1946. Per cert; falangistes de l´edat que indria ara Dionisio Ridruejo no en deuen quedar gaires. Amb el seu historial polític i  vàlua literària, cap.

martiolaya