BLOCDENOTES

O la humiliació d´uns catalans. No cal ser advocat, no cal  ser entès en lleis, ni cal ser adepte d´uns inculpats, per a entendre que hi ha coses que no es poden fer. Algú, potser tothom, pot ser pressumpte culpable d´alguna cosa, per acció o per omissió. Hi ha, o hi hauria d´haver, un poder judícial separat del poder executiu per a jutjar i penar o absoldre gent implicada en accions contràries a les lleis vigents. I és bo que la justícia treballi en llibertat, sense pressions de cap mena i obri segons uns fets provats després d´una defensa raonada i una acusació formal no menys raonada i neta de prejudicis (pre-judicis). Fa només unes hores, unes imatges a la televisió han deixat testimoni de fins a on pot arribar l´odi, primitiu i primari, d´unes persones en contra de la dignitat d´unes altres. De la de dos catalans (altres implicats no es vèien) i de dos partits diferents per  fer més clara l´ofensa a la paisania dels implicats més que a la seva militància política. Emmanillats, semblava talment que s´hagues preparat amb cura l´escenificació de l´agravi. Per a fer-lo més visible, una camioneta amb les portes obertes de bat a bat mostrava bosses de plàstic color blau vistent “conteniendo los efectos personales de los detenidos”. Les bosses els eren ostentosament lliurades i penosament recollides amb la càmara a dos pams. Això no es fa! I diria que no s´ha fet mai. La justícia ha de treballar bé i depressa i que cadascú pagui les seves culpes; però la justícia, sigui d´on sigui, també ha de vetllar per la defensa dels drets humans i ningú pot ser humiliat públicament ni abans ni després de ser jutjat. Ni ningú té dret a ordenar-ho. Ningú!

martiolaya

Hi va haver una època que això dels diaris era un seguit d´obrir i tancar, canviar els seus noms i els de directors, redactors,  col·laboradors… En què s´hauria distingit un redactor d´un col.laborador si la carrera de periodisme no existia? Estic parlant de diaris, no de proclames polítiques; i he posat en el títol aquella “Veu de Catalunya” que ajudava en la pel·lícula “Mariona Rebull” a situar les coses en el temps i circumstàncies que l´autor havia escollit. Però ara ni anirà de pel·lícula ni del tema monogràfic del cicle de conferències d´Amics de la Unesco de Sant Cugat-Valldoreix. Va només de diaris; i abans de tirar endavant, i recordant alusions a “Diario de Barcelona” i “Noticiero Universal” vull admetre que jo no sé res de res (o diguem que ben poca cosa) i que, si de cas, sé on tafanejar les dades que m´interessen per a la glosa del dia: ahir i avui  ha estat, preferentment, la “Història de la Premsa Catalana” de Joan Torrent i Rafael Tasis. “La Veu” va néixer l´ú de gener de 1889 i va plegar el 30 de gener de 1937; amb interrupcions i bastants canvis de noms. El julilol de1936 foren intervingudes les instatal·lacions del diari, que va seguir sortint “per bé que amb subtítols definidors dels canvis d´orientació política”. Heus ací uns quants noms de  col.laboradors entre els molts que va tenir el diari en la seva llarga existència: Prat de la Riba, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Josep Caner, Francesc Cambó, Josep Pla, Eugeni d´Ors… Cambó hi deuria posar els calers; d´Ors les gloses.

martiolaya

En el cinema s´expliquen històries. I un munt de recursos  ajuden a fer-ho. La mesura del temps, per exemple: imatges de rellotges, fulls de calendari, la caiguda de les fulles…O el coneixement de determinades localitzacions geogràfiuques; o circumstàncies entorn del pas del temps: guerres, èpoques ben definides o fets de record popular que ajuden a emmarcar la història inventada. En la pel·lícula “Mariona Rebull” (res de l´altra món com a història), culebrot a banda interessa l´entorn, l´època, circumstàncies històriques que influeixen, i molt, en el desenvolupament de la trama. I imatges dels  diaris ajuden a explicar-ho sortint de la rotativa o empaquetats, a terra i a punt de “repartu” amb els titulars a la vista del públic. Ens assabenten, en aquests titulars, de la bomba al Liceu o d´atemptats terroristes contra fabricants. Trifulques humanes inventades inserides en el context verídic d´uns fets històrics com l´atemptat anarquista (1893) en la portada del “Noticiero Universal”. Val la pena investigar una mica: aquest diari vespertí, va sortir a vigílies de la inauguració de l´Exposició Universal de  Barcelona del 1888 i va assolir de seguida un gran èxit popular. Va tancar portes el 1985. Curiosament,  en els primers minuts de la pel·lícula esmentada, els Rius pare i filll discrepen  sobre la conveniència o no de presentar els seus productes a l´Exposició. L´altra aparició d´un diari en el mateix film és “La Veu de Catalunya”, que mereix una glosa per a ell sol.

martiolaya

La Mariona, filla del ,joier Rebull, el noi Rius que és fill del Rius fundador de la fàbrica tèxtil, el comptable, el caixer…la Sarita Montiel que, ben tapadeta, no amaga la seva condició de cabaretera i canta una peça de doble intenció. Gelos, banyes, triangle amorós i la bomba que esclata al Liceu: la Mariona mor al costat de l´amant i Rius se la carrega a l´esquena i la trasllada, escales amunt…Les perles del collaret de la Mariona rodolen  pels graons. I neix el víduo Rius. El noi Desiderio, fill del matrimoni, comença a exercir d´hereu escampa; però en els darrers minuts de la pel·lícula i vestit d´obrer de guarda-roba, fa el mateix camí a peu, de casa a la fàbrica, que feia son pare en vida de l´avi. L´escriptor Ignasi Agustí va escriure un cicle de novel·les amb els títols que dono per endevinats i als que va afegir la darrera novel.la (1965) que es titula “19 de julio”. En aquest cicle l´autor “descriu l´ambient de la burgesia barcelonina” (m´agrada recordar, amb aquest entrecomillat, l´enyorat amic Xavier Fàbregas). I heus ací que, per acabar i justificar la glosa, la pel·lícula titulada com la primera de les novel·les va ser presentada pels Amics de la Unesco abans d´ahir, en el seu cicle de conferències del mes d´octubre dedicat a estudiar aspectes del desenvolupament industrial i social a la Catalunya del segle XIX. I també les guerres que el van afectar. El tema dóna tant de sí que hauran de tornar-hi. I jo també.

martiolaya

N´hi ha tants! Molts diaris i moltes pàginesada dia del món, setmana darrera setmana, any darrere any… Si tants anys enlim, ens  trobaríem amb els titulars de dotzenes de diaris que ens han precedit i que van néixer molt abans de que existíssim els més grans de les generacions coetànies. Glosaré només, perquè l´actualitat m´hi porta, l´aparició del primer diari a Barcelona, que es deia precisament així: “Diario de Barcelona”. Fou el dia primer d´octubre de 1792 a l´empara d´un  “Privilegio” atorgat pel rei Carles IV el 6 d´abril del mateix any. Aquest diari és el més antic de la península i un  dels més antics del món.  Molts anys després fou conegut com “el Brusi”que era el nom de la família propietària.Va morir d´inanició i “mal de monarquia i peles” l´any 1984 en la versió en paper  i el 31 de juliol proppassat, la  versió virtual va ser enterrada gairebé en secret. Això dels titulars, doncs, no és pas cosa nova i, com comentava fa pocs díes, es pot llegir, estupefacte,  que l´afer deplorable del túnel del Carmel “és cosa del passat”. Deixaré per demà glosar, bo i parlant d´una altra cosa, titulars del “Noticiero Universal” i “La veu de Catalunya”, cada diari amb la seva història, el seu naixement i la seva mort. Avui, i sense altre comentari, posaré en relleu que un diari de Madrid, deu fer sis o set díes, posava en portada la nova de que la crisi minvava a Espanya. El mateix dia, amb iguals preferències editorials, podíem llegir a l´Avui que l´atur seguia augmentant a Catalunya. Potser sí que es tracta de nacions diferents!

martiolaya

Des de dissabte a les vuit del vespre i fins  l´hora de dinar d´ahir,  els de casa, la Nuri i jo, hem estat immersos en un llarg i reconfortant bany de poesia. També de sensacions, menys humides, però també més o menys reconfortants. Ja és un fet: tot Déu i potser algún  dimoni camuflat i tot, coneix el barri de Coll Favà com “el barri dels poetes”. Hi ha tretze carrers amb noms de poetes i poetes de debò que hi viuen.  A la Nuri i a mi, més aviat ens atrau la prosa d´estar per casa i cadascú té el seu estil. Sobre tot ens agrada –ja des de jovenets- allò que en dèiem “recitar versos”(i vam recitar, ben contents). Si dic això de jovenets no ho dic pas –ai, las!- per seguir parlant de nosaltres, sinó per anar de dret a l´actuació d´una bona colla de nois i noies, eixerits, motivats, nets i polits, de l´escola “Gervard d´Orlhac” recitant entre tots ara un tros d´albercoc, ara una corredissa de cargols, dels Fruits saborosos i del Bestiari de Josep Carner. La directora de l´escola, Anna Fitó i la professora Sara Laguna, heroïnes de la feinassa de dirigir els deixebles en el difícil comès, també van recitar un fruit cadascuna. Van rebre, mestresses i deixebles plegats, l´entusiasta aplaudiment del públic. Aquí s´ha d´acabar la glosa: autoritats, teatre, poetes a la tarima, música, percussions i paraules de salutació oficial (per cert, algunes amb pare i mare, conegudes i editades) de qui ha carregat amb encert els neulers de tirar endavant la festa, poden –o no- ser objecte d´altres gloses. Un altre dia, quan sigui gran.

martiolaya

La figura política de l´Àngela Merkel ha estat present les darreres setmanes, en la premsa i informatius de ràdio i televisió, arran d´haver estat reelegida Canceller d´Alemanya. Se la considera la dona més poderosa del món. Força jove, 55 anys, i relativament nova en política, no es pot considerar un polític/a de professió; té la carrera de física i em sembla recordar que es dedicava a la docència. Procedeix de l´altra banda del Mur de Berlín, l´anomenada R.D. alemanya. Ara acaba de formar govern en aliança amb el Partit Liberal i ha deixat en mans d´aquest partit (ella és de Democràcia Cristiana) la viepresidència i el Ministeri d´Afers exteriors, (Si us passes pel cap la semblança amb la nostra Generalitat de Catalunya i Carod Rovira – a mi m´ha passat – més val que ens ho fem mirar). Tornant al govern alemany, de dones  ministres poques; i algunes ben poc segures: es diuen Sabine, Ursula, Ilse… L´Isolda, no és cap ministre; però és la més gran de les meves nétes. Ha guanyat també les darreres eleccions: la de carrera,  parella,  repte de viure un any més a Berlín… A mi m´agrada comprovar com, en certa manera, guanya quota de govern de la seva vida, d´un idioma estrany en el que ara està immersa, d´unes proves per a formar part d´una coral berlinesa, de relacionar-se amb  gent jove, músics o no, d´arreu del món. Constata l´expressió d´uns mateixos sentiments en diferents idiomes. Des d´aquest punt de vista, cada dia hi ha algú que traspassa i supera un mur de Berlín.

martiolaya

Demà, diumenge, el “9è Festival de poesia de Sant Cugat” tindrà, per tercera vegada, el seu reessò en el barri dels poetes: Coll Favà. N´he parlat tantes vegades! De molt abans d´encetar aquesta aventura, creativa i lúdica, que és fer la glosa diària per penjar-la d´un fil, en forma de bloc, en un lloc que en diuen xarxa. I qui sap si ningú ho sap, si ningú se n´assebenta! Però queda guardada en el ampit d´una finestra que no sé per quins set sous se n´ha de dir “windous”. Potser si escric això és perquè recordo el poeta del meu carrer, Josep Carner, en aquella època que jugava amb les paraules i igual feia poemes d´estructura massissa, que alegrava els lectors amb rodolins o tirallongues divertides. Deia, parlant de Gaudí quan aconsellava una dama on posar, en el seu piset, un  piano de cua, que va dir a la dama, en Gaudí: “-Miri, toqui el violí”. I una tirallonga entre moltes: “El Polític: Quan  diu, rugint, -és un govern impur! – hom hi endevina el governant futur”. (Ja he dit que això ho va escriure el poeta, ep! Que ningú me´n faci retret). Imagino en Carner amb barret de copa i una torxa encesa, palplantat el proper diumenge al Passeig Francesc Macià i escoltant, sorneguer, com nois i noies,  gent seriosa, poetes i jubiulats, reciten versos. Potser ell mateix, en cremar el barret amb la torxa, dirà, seriós : “Viuré,  si em vaga encar de viure / supervivent d´un cant remot./ Viuré amb la cella corrugada / /contra les ires, contra el llot/ Viuré dreçant-me com un jutge,/  només mirant, sense dir mot,- / com la paret en el seu sòtol, / com una pedra en el seu clot”.

martiolaya

En ocasió d´haver atorgat el Premi Nacional de Narrativa a l´escriptor i filòleg Kirmen Uribe, s´ha parlat molt de Bernardo Atxaga, el també escriptor basc, amb l´amistat del qual ens honorem la Nuri i jo. Ens van presentar a Madrid, en una sessió de la UNED on la Nuri, un  dia de l´any 92 o 93, explicava una ponència sobre el  teatre a l´escola. Atxaga és un xicot senzill i afable, natural i sincer. Havia viscut un temps a Catalunya i coneixia la revista Cavall Fort. Enten el català, l´idioma i la gent. Vam estar una estona  intercanviant opinions. Ell tenia un dubte que vam poder aclarir; però la personalitat de l´escriptor gairebé va esborrar el record de la qüestió debatuda. Només puc assegurar,  i ho guardo, que al cap de pocs dies rebíem el text imprès d´una conferència que va fer a la Residència d´Estudiants de Madrid. Deuria ser la residència d´estudiants bascos, perquè hi va fer la lecura d´un text en èuscar que després Arantza Sabán va traduïr al castellà. Es titula “Els passos de l´estruç”. Poèticament, parla d´Alí Kismaya, que menjava ortigues, sargantanes, mosques i abelles i amb quina alegria! Quina alegria! I que un dia va perseguir una estruç per  veure si li podia menjar una cuixa. Atxaga explica una faula de fam i pobresa: Alí mor de gana…I sota la pluja que cau damunt la carretera comarcal 3 de Guipuzcoa, l´autor veu, des de la seva bicicleta estant, els llums de Panaderi, d´Aguerre, d´Ibarrazpi, de Sagastume, les cases del seu poble i el forn de Betani on s´hi cou la cuixa d´estruç amb  unes prunes seques negres i brillants que semblen  els ulls d´Alí Kismaya.

martiolaya

La de l´any 1929, a Barcelona. Enguany fa vuianta anys i sembla que els medis no han fet massa cas de l´efemèride, al menys per ara. Perquè l´Exposició, inaugurada el dia 19 de maig, durava fins acabar l´any. Sempre he pensat que el record més llunyà de la meva infantesa és com una mena de flaix d´imatges, una situació inefable, surrealista, entre braços alçats i un flascó de melmelada que arribava a les meves mans, a collibè del meu pare. He trobat per casa, perquè el guardo com un document preuat, un imprès publicitari de l´Exposició: bon paper color crema una mica torrat pel pas del temps i 32 fotografíes, una, aèria, més gran que les altres, girades en sèpia i on, en castellà, s´explica que “Barcelona, la magnífica ciudad de 1.100.000 habiantes se levanta a orillas del Mediterràneo bajo el dosel de un cielo de prodigiosa luz favorecida por un clima delicioso…” I entre d´altres flors i violes també diu que l´Exposició “constituirà una verdadera revelación de la España moderna…” A Barcelona era alcalde el Baró de Viver i a Espanya regnava Alfons XIII.  El 24 d´octubre del mateix any, hi ha el crac de la Borsa de Nova York. El 1928, mesos abans d´inaugurar-se l´Exposició, el Vaticà havia fet costat a Primo de Rivera contra l´us del català a l´església. Del recinte de Montjuic, palaus i espais ajardinats per a la ciutat, els nois davall la muntanya, nois de Sants,  Hostafrancs i la Bordeta, en dèiem “l´exposició”. Anavem a jugar “al cavall de ferro”. Llimona encara vivia. N´haurè de parlar un altre dia.

martiolaya