Dilluns festiu, bo hivern i estiu. Per si massa clar no queda, també tardô i primavera. No m´ha calgut mirar el “Costumari”; els refranys, un dia de l´any tirorany, els va inventar algú del poble segles abans d´haver-hi esglesioles i santorals. La tradició va fent xup-xup i podria arribar –jo ja ho provo- a inventar refranys nous i potser posar-nos al dia en això del fred i de la calor forastera, l´augment del nivell dels mars i d´altres coses que ens inquieten arran del canvi famós. I no confondre l´origen de les coses, com li va passar a una alcaldessa d´un poble del Bages que va atribuïr a un refrany català aquella frase de Jesús de Natzaret “ningú no és profeta a la seva terra” (amb lleugeres variants, Evangelis segons Sant Marc, Sant lluc i Sant Mateu). La noia, l´alcaldessa, és eixerida, desimbolta i ben plantada i no és cosa de criticar-la per la ziga-zaga de confondre una paràbola evangèlica amb una dita popular.  Aquesta glosa, però, sí que va per camins de costumari particular, que tal dia com avui i des de forces anys ençà, tinc la dèria de copiar o extreure d´algún  “evangeli” dat i beneït, algun concepte alliçonador. Per exemple, del “Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del GeneralFranco.-París,1973.”, sintetitzo que entitats i empreses són obligades a suprimir de llurs denominacions el nom de Catalunya…Exemples:“Palacio de la Música” (sense “catalana”); “Casa del libro” (en lloc de “Llibrería Catalònia”); “Biblioteca Central” (en lloc de “de Catalunya”). I acabo amb un inútil caixa o faixa. Només per meditar-hi.

martiolaya