Ahir vaig fer domínica festiva i, expressament, no vaig anar més enllà del tortellet per a les postres del dinar. La processó, si n´hi havia, anava per dintre. Vaig sortir de Can Sàbat, (a Francesc Macià, pujant a mà esquerra) amb la idea confusa d´allò que en dèiem   burgesia catalana de la que ara tant se´n parla per mor d´un burgès català que han enxampat més d´un cop en els darrers anys in fraganti (val a dir que endebades, fins ara) en delictes d´apropiació del que no era seu. No en parlarè gaire, que d´antuvi el burgès seria el que vivia a l´edat mijana al burg i  de vividors de tota condició i amb dits llargs n´hi ha ara i n´hi ha hagut en tot temps. Més tard,  s´ha anat dient burgès per a distingir “l´amo”del “treballador”.(No és lloc per embrancar-me en disquisicions socio-lingüístiques o classificacions erudites com  la que trobo en un llibre on, amb els  burgesos,  hi cap tot Déu: els propietaris rurals; la burgesia industrial; els professionals i intel·lectuals;  els comerciants i…les professions populars! Però m´he de centrar en allò del tortell i la burgesia catalana: l´any 1967, arran de l´inici dels cicles de teatre de Cavall Fort al Teatre Romea, ple de gom a gom, un professional del teatre va deixar escrit no recordo on que, en sortint de la sessió matinal, “les famílies burgeses van anar a comprar el tortellet”. I vaig voler comprovar, tants anys després, de què se´n diu burgesos i si encara van a comprar el tortellet. No ho vaig païr.

martiolaya