Encara vull llepar-me els dits amb la memòria, ja històrica, d´un tortell comprat a Can Sàbat el diumenge a mig matí. Vaig dir el nom de la pastisseria perquè em rondava pel cap una idea que anava més enllà de jeroglífics burgesos i entretenir-me en detalls que conec de famílies catalanes distingides en un art o ofici  tradicional: pastisser. Sóc de Sants, que fou un poble engolit per  Barcelona a acaballes del XIX. A Sants hi ha una pastisseria centenària, Can Vives, i sóc amic dels germans pastissers de tota la vida: el Joan (si aneu a  Andorra, mireu quantes botigues dolces hi ha amb el nom i marca  familiar “Vives”), una noia amb botiga a Castelldefels, el Josep i el Miquel (aquest, que era el petit, mort fa set o vuit anys) amb un  parell de botigues al centre de la ciutat a banda de la casa pairal  santsenca. Sé, perquè m´ho va explicar el Joan, que entre ell i la família Sàbat hi ha  una antiga amistat que vé de quan coïncidiren, fa anys, en activitats rectores del seu Gremi. (“Vives” i “Sàbat” eren i són dues pastisseries  que excel·leixen entre el bo i millor de Catalunya; d´aquí vé que en faci elogi amb l´excusa del tortell). Els amics Vives teníen un oncle conco, bon  poeta i home cult, ben valorat entre els poetes  d´enllà del segle XX. Tinc a casa un llibre d´ell editat els anys trenta, però he de confessar que ara no el trobo; i prou greu que em sap, que m´hauria agradat acabar la glosa amb la cita poètica que és gairebé consuetud.

martiolaya