La de l´any 1929, a Barcelona. Enguany fa vuianta anys i sembla que els medis no han fet massa cas de l´efemèride, al menys per ara. Perquè l´Exposició, inaugurada el dia 19 de maig, durava fins acabar l´any. Sempre he pensat que el record més llunyà de la meva infantesa és com una mena de flaix d´imatges, una situació inefable, surrealista, entre braços alçats i un flascó de melmelada que arribava a les meves mans, a collibè del meu pare. He trobat per casa, perquè el guardo com un document preuat, un imprès publicitari de l´Exposició: bon paper color crema una mica torrat pel pas del temps i 32 fotografíes, una, aèria, més gran que les altres, girades en sèpia i on, en castellà, s´explica que “Barcelona, la magnífica ciudad de 1.100.000 habiantes se levanta a orillas del Mediterràneo bajo el dosel de un cielo de prodigiosa luz favorecida por un clima delicioso…” I entre d´altres flors i violes també diu que l´Exposició “constituirà una verdadera revelación de la España moderna…” A Barcelona era alcalde el Baró de Viver i a Espanya regnava Alfons XIII.  El 24 d´octubre del mateix any, hi ha el crac de la Borsa de Nova York. El 1928, mesos abans d´inaugurar-se l´Exposició, el Vaticà havia fet costat a Primo de Rivera contra l´us del català a l´església. Del recinte de Montjuic, palaus i espais ajardinats per a la ciutat, els nois davall la muntanya, nois de Sants,  Hostafrancs i la Bordeta, en dèiem “l´exposició”. Anavem a jugar “al cavall de ferro”. Llimona encara vivia. N´haurè de parlar un altre dia.

martiolaya