En ocasió d´haver atorgat el Premi Nacional de Narrativa a l´escriptor i filòleg Kirmen Uribe, s´ha parlat molt de Bernardo Atxaga, el també escriptor basc, amb l´amistat del qual ens honorem la Nuri i jo. Ens van presentar a Madrid, en una sessió de la UNED on la Nuri, un  dia de l´any 92 o 93, explicava una ponència sobre el  teatre a l´escola. Atxaga és un xicot senzill i afable, natural i sincer. Havia viscut un temps a Catalunya i coneixia la revista Cavall Fort. Enten el català, l´idioma i la gent. Vam estar una estona  intercanviant opinions. Ell tenia un dubte que vam poder aclarir; però la personalitat de l´escriptor gairebé va esborrar el record de la qüestió debatuda. Només puc assegurar,  i ho guardo, que al cap de pocs dies rebíem el text imprès d´una conferència que va fer a la Residència d´Estudiants de Madrid. Deuria ser la residència d´estudiants bascos, perquè hi va fer la lecura d´un text en èuscar que després Arantza Sabán va traduïr al castellà. Es titula “Els passos de l´estruç”. Poèticament, parla d´Alí Kismaya, que menjava ortigues, sargantanes, mosques i abelles i amb quina alegria! Quina alegria! I que un dia va perseguir una estruç per  veure si li podia menjar una cuixa. Atxaga explica una faula de fam i pobresa: Alí mor de gana…I sota la pluja que cau damunt la carretera comarcal 3 de Guipuzcoa, l´autor veu, des de la seva bicicleta estant, els llums de Panaderi, d´Aguerre, d´Ibarrazpi, de Sagastume, les cases del seu poble i el forn de Betani on s´hi cou la cuixa d´estruç amb  unes prunes seques negres i brillants que semblen  els ulls d´Alí Kismaya.

martiolaya