Hi va haver una època que això dels diaris era un seguit d´obrir i tancar, canviar els seus noms i els de directors, redactors,  col·laboradors… En què s´hauria distingit un redactor d´un col.laborador si la carrera de periodisme no existia? Estic parlant de diaris, no de proclames polítiques; i he posat en el títol aquella “Veu de Catalunya” que ajudava en la pel·lícula “Mariona Rebull” a situar les coses en el temps i circumstàncies que l´autor havia escollit. Però ara ni anirà de pel·lícula ni del tema monogràfic del cicle de conferències d´Amics de la Unesco de Sant Cugat-Valldoreix. Va només de diaris; i abans de tirar endavant, i recordant alusions a “Diario de Barcelona” i “Noticiero Universal” vull admetre que jo no sé res de res (o diguem que ben poca cosa) i que, si de cas, sé on tafanejar les dades que m´interessen per a la glosa del dia: ahir i avui  ha estat, preferentment, la “Història de la Premsa Catalana” de Joan Torrent i Rafael Tasis. “La Veu” va néixer l´ú de gener de 1889 i va plegar el 30 de gener de 1937; amb interrupcions i bastants canvis de noms. El julilol de1936 foren intervingudes les instatal·lacions del diari, que va seguir sortint “per bé que amb subtítols definidors dels canvis d´orientació política”. Heus ací uns quants noms de  col.laboradors entre els molts que va tenir el diari en la seva llarga existència: Prat de la Riba, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Josep Caner, Francesc Cambó, Josep Pla, Eugeni d´Ors… Cambó hi deuria posar els calers; d´Ors les gloses.

martiolaya