O la humiliació d´uns catalans. No cal ser advocat, no cal  ser entès en lleis, ni cal ser adepte d´uns inculpats, per a entendre que hi ha coses que no es poden fer. Algú, potser tothom, pot ser pressumpte culpable d´alguna cosa, per acció o per omissió. Hi ha, o hi hauria d´haver, un poder judícial separat del poder executiu per a jutjar i penar o absoldre gent implicada en accions contràries a les lleis vigents. I és bo que la justícia treballi en llibertat, sense pressions de cap mena i obri segons uns fets provats després d´una defensa raonada i una acusació formal no menys raonada i neta de prejudicis (pre-judicis). Fa només unes hores, unes imatges a la televisió han deixat testimoni de fins a on pot arribar l´odi, primitiu i primari, d´unes persones en contra de la dignitat d´unes altres. De la de dos catalans (altres implicats no es vèien) i de dos partits diferents per  fer més clara l´ofensa a la paisania dels implicats més que a la seva militància política. Emmanillats, semblava talment que s´hagues preparat amb cura l´escenificació de l´agravi. Per a fer-lo més visible, una camioneta amb les portes obertes de bat a bat mostrava bosses de plàstic color blau vistent “conteniendo los efectos personales de los detenidos”. Les bosses els eren ostentosament lliurades i penosament recollides amb la càmara a dos pams. Això no es fa! I diria que no s´ha fet mai. La justícia ha de treballar bé i depressa i que cadascú pagui les seves culpes; però la justícia, sigui d´on sigui, també ha de vetllar per la defensa dels drets humans i ningú pot ser humiliat públicament ni abans ni després de ser jutjat. Ni ningú té dret a ordenar-ho. Ningú!

martiolaya