BLOCDENOTES

Llegeixo, i algun cop escolto de boca d´algún progressista radical, que hi ha coses antiquades que avui dia, que les ciències avancen una barbaritat (si us titllen d´antiquats tossuts, podeu canturrejar una sarsuela) de les que no cal fer-ne cabal. Ni fer esment, posem per cas,  d´aquells problemes del Carmel que es van produïr quatre anys enrere i ha passat tant de temps que cal oblidar-los. Tants anys després ja en saben més i diuen que obres semblants, però més modernes, van com una seda. Fins i tot s´anuncia amb tambors i gralles que una línia de metro que arribarà més lluny d´on arribava en l´antigor, ho farà d´aquí a pocs mesos només amb dos anys de retard… Això ho dic perquè el mateix dia que penjava la glosa del tortellet, i quan buscava el llibre de poemes del pastisser conco i poeta, em va caure als dits un opuscle on s´hi recullen “tres lliçons de pràctiques de rebosteria i confiteria” que s´impartíen l´any 1916 (la maleïda nostàlgia dels records, i aquests de l´àvia velleta!)) al “Institut de Cultura i Biblioteca Popular per la Dona”, de Barcelona. Això sí, llengeixes els ingredients i et poses al dia: mitja lliura de farina blanca (deu ser de blat,  que encara es cultiva i ara en diuen “cereals”…); ous, sucre, atmetlles, tres unces de mantega, melmelades, taronja confitada…Fins i tot una copeta de “marrasquí” per marejar una mica amb la nota arcaica d´un licor que ja no es gasta. Els altres ingredients són també del dia a dia gairebé cent anys després. Que no tot és antiquat. Ni res mesquí.

martiolaya

Encara vull llepar-me els dits amb la memòria, ja històrica, d´un tortell comprat a Can Sàbat el diumenge a mig matí. Vaig dir el nom de la pastisseria perquè em rondava pel cap una idea que anava més enllà de jeroglífics burgesos i entretenir-me en detalls que conec de famílies catalanes distingides en un art o ofici  tradicional: pastisser. Sóc de Sants, que fou un poble engolit per  Barcelona a acaballes del XIX. A Sants hi ha una pastisseria centenària, Can Vives, i sóc amic dels germans pastissers de tota la vida: el Joan (si aneu a  Andorra, mireu quantes botigues dolces hi ha amb el nom i marca  familiar “Vives”), una noia amb botiga a Castelldefels, el Josep i el Miquel (aquest, que era el petit, mort fa set o vuit anys) amb un  parell de botigues al centre de la ciutat a banda de la casa pairal  santsenca. Sé, perquè m´ho va explicar el Joan, que entre ell i la família Sàbat hi ha  una antiga amistat que vé de quan coïncidiren, fa anys, en activitats rectores del seu Gremi. (“Vives” i “Sàbat” eren i són dues pastisseries  que excel·leixen entre el bo i millor de Catalunya; d´aquí vé que en faci elogi amb l´excusa del tortell). Els amics Vives teníen un oncle conco, bon  poeta i home cult, ben valorat entre els poetes  d´enllà del segle XX. Tinc a casa un llibre d´ell editat els anys trenta, però he de confessar que ara no el trobo; i prou greu que em sap, que m´hauria agradat acabar la glosa amb la cita poètica que és gairebé consuetud.

martiolaya

Ahir vaig fer domínica festiva i, expressament, no vaig anar més enllà del tortellet per a les postres del dinar. La processó, si n´hi havia, anava per dintre. Vaig sortir de Can Sàbat, (a Francesc Macià, pujant a mà esquerra) amb la idea confusa d´allò que en dèiem   burgesia catalana de la que ara tant se´n parla per mor d´un burgès català que han enxampat més d´un cop en els darrers anys in fraganti (val a dir que endebades, fins ara) en delictes d´apropiació del que no era seu. No en parlarè gaire, que d´antuvi el burgès seria el que vivia a l´edat mijana al burg i  de vividors de tota condició i amb dits llargs n´hi ha ara i n´hi ha hagut en tot temps. Més tard,  s´ha anat dient burgès per a distingir “l´amo”del “treballador”.(No és lloc per embrancar-me en disquisicions socio-lingüístiques o classificacions erudites com  la que trobo en un llibre on, amb els  burgesos,  hi cap tot Déu: els propietaris rurals; la burgesia industrial; els professionals i intel·lectuals;  els comerciants i…les professions populars! Però m´he de centrar en allò del tortell i la burgesia catalana: l´any 1967, arran de l´inici dels cicles de teatre de Cavall Fort al Teatre Romea, ple de gom a gom, un professional del teatre va deixar escrit no recordo on que, en sortint de la sessió matinal, “les famílies burgeses van anar a comprar el tortellet”. I vaig voler comprovar, tants anys després, de què se´n diu burgesos i si encara van a comprar el tortellet. No ho vaig païr.

martiolaya

Avui vull fer l´article del dia que som: diumenge. No vull fer el paperot, altra vegada, fent de politòleg de pega que preten fer bugada dels manaies de torn. Josep Pla ho va escriure i no em feu buscar en quin llibre perquè aquest diumenge vull fer festa de tot allò que em doni ofec. Pla va dir, repeteixo, que el mes d´octubre és el diumenge dels mesos. I avui potser és un diumenge especial; és com si fos el primer diumenge del semestre de fer fred. Han arribat les temperatures fresques i no pas perquè ho dinguin  els homes del temps amb grans escarafalls, sinó perquè encalcem novembre i és l´hora de deixar enrere les calors de l´estiu. Avui, diumenge lluminós del lluminós mes d´octubre, haurem de canviar-nos de roba i els grans recordarem quan ens mudàvem de vestit, potser ens posàvem corbata i anàvem a donar un tomb per estirar les cames i fer venir la gana per l´arròs i l´amanida de l´hora de dinar. Farem via passeig amunt i entrarem a Can Sàbat a comprar un tortellet (quans anys fa que no ho fèiem?). El tortellet fa flaire de festa grossa. Algú, a la rebotiga, potser fa memòria d´una canço que sabia l´àvia que feia sopetes millor que ningú: “Avui és festa / Sant josep la fa / agafa l´escopeta / i se´n va a caçar / Passa Santa Anna tocant la campana / passa Sant Martí tocant el violí…” Nyigo-nyigo.

martiolaya

La vedella era descendent directa –carnal, per dir-ho clar, i de part de mare- d´aquella vaca de la mala llet que va néixer dècades enllà gràcies a l´ajuda gairebé veterinària del poeta Pere Quart. Segur que   el recordareu, que hi ha poemes que no s´obliden així com així: Temps era temps hi hagué una vaca cega (la del Maragall!) / jo, (ella,  l´avantpassada de la vedella) só la vaca de la mala llet! Que aquest darrer vers s´ha de dir amb fúria declamatòria, no pas amb xiuxiueix de beata en trànsit d´afonització, ho sap prou bé la vedella de la glosa. Fins i tot després de morta, guisada, cruspida i potser ben premïada amb un rotet, té el do que va heretar del procés fatal de la branca poètica de la seva espècie. I ara que és temps de vaques flaques, reivindica drets força encertats. Està empipada perquè acaba de llegir al diari que el seu filet va ser el plat fort d´un sopar de coca amb escalivada i tafaneries sobre llibres a premiar. Quina mania –brama-  sóc una peça sencera de carns molt bones. Tota jo! No només el meu filet. Fixeu-vos en les meves cuixes tan fines, quatre per no anar coixa; i la carn del coll, tendra, melosa i a bon preu! I un costellam simètric per penjar-hi, quan toqui, un bon parell de mamelles: com la mare, com l´àvia, com aquella avantpassada geniuda que va enviar al botavan galleda i tamboret de fusta. Mireu, gent  -conclou- n´estic tipa, farta i cuita: jo só la vedella de la mala llet!

martiolaya

Una “Gran Enciclopèdia del Mundo” en castellà em dona d´entrada l´etimologia de la paraula “democracia” de la que parlava en la glosa d´ahir i segueix amb aquella frase atribuída al president nordamericà Abraham Lincoln  que jo traduiré del castellà al català sense passar per l´anglès d´origen: “Govern del poble, pel poble i per al poble”. Tot seguit, el responsable o cap de redacció de la enciclopèdia (editada l´any 1962, per si us pot servir d´ajuda) comença a tirar aigua al vi: “Aquestes expressions, i particularment la de govern del poble, han de ser precisades. Democràcia no signfica de fet que el poble realment exerceixi el poder, car el govern  és assumit per una minoria; amb això es vol expressar que la comunitat exerceix una decisiva influència en l´exercici del poder polític. Aquesta influència pot ser molt variable”. Més endavant, encara emboliquen més la troca. Suggereixo una escenificació esperpèntica; poseu-vos drets/dretes i llegiu en  posicio de ferms i “impasible el ademan”: “…la democràcia pot ser orgànica, inorgànica, directa, representativa…” Descanseu. Rieu si en teniu ganes. Churchill ho va dir: la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics! Però, quina democràcia? Així és com prosperen aquelles idees de tirar el barret al foc i deixar d´anar a votar. Jo no ho faré. Millor, si de cas, és fer us del dret democràtic de votar en blanc o fins i tot nul. En parlarem quan toqui. Ara com ara, votar en un referendum identitari, orgànic o inorgànic,  em fa patxoca.

martiolaya

No en feu cabal. Desconfieu de les aparences. Titulars amb lletres grosses sovint són focs artificials. Arribes a la conclusió que la paraula democràcia és més làbil que res. Llegeixo els dos diaris als que estem subscrits (articles d´opinió i tot!) i confesso que dono una ullada il·lustrativa als titulars més vistents de la premsa radical que no compro; arribo a la conclusió que la democràcia (mot derivat del grec que significa una cosa així com predomini del poble en el govern) és molt millor que monarquia i que dictadura, amb els matisos que, ara i aquí, fan de mal escatir; però… De fet, la glosa anava sobre aquests titulars dels diaris el tamany i col·locació dels quals depèn del color del periòdic, de qui els paga amb calers o controla amb poder. Fa pocs díes, en un diari nostrat sortíen vuit ratlles en una columneta estreta,  al final d´una pàgina de número parell, i amb un titular de futbol de tercera regional: “EL CIRURGIA MOISSES BROGGI S´AFILIA A REAGRUPAMENT. El presgtigiós cirurgià Moisès B roggi, de 101 anys d´edat, ha entrat a Reagrupament. Considera que “és l´única via eficaç per arribar ala independència” i fa una crida a tots els independentistes a sumar-se a aquesta candidatura”. Que jo sàpiga, cap altre diari n´ha parlat i la nota escanyolida que he copiat la van fer sortir en una seccioneta raconera titulada “APUNTS AL MARGE”. Jo també acabo aquesta glosa amb una nota marginal: els partits novells es veu que no tenen dret a cap quota que els permeti sortir en un  titular de portada.

martiolaya

Perquè “dir” i no “donar”? Perquè en català és d´us antiquíssim, és costum, és tradició –i això és llei, oi juristes ?- dir l´hora i no donar-la. També les hores “toquen” no es “donen”. Siguem justos: són expressions correctes en el seu context en català o castellà, tan “ara toquen les sis”, com “las seis estan dando”. Per això sorprèn, i en alguns casos indigna, que hi hagi gent que s´enfoti de qui diu, sense ganes de molestar ningú, “dos quarts de sis” en lloc de “·las cinco i media”…Tinc dues netes que avui fan deu i qiuinze anys cadascuna. (Gloso la fita i els envío un petò). I de la gran comento el que em va explicar d´una nena que va fer mofa de que fos “tan catalana”. I és que hi ha gent jove que es creuen –o algú gran els ho ha fet entendre  – que això de Catalunya i els catalans, és cosa de fa quatre dies que es van inventar uns senyors que es dèien Ferran Soldevila, Pompeu Fabra, Pau Casals, Jordi Pujol… Nosaltres interpretem que l´hora és la present, i no pas un afegitó de l´hora anterior; i no diem “las seis i media”, ben correcte en castellá, sinó “dos quarts de set” que és l´hora que estem vivint; i de l´hora anterior entenem que no en queda altra cosa que la feina que hem fet o allò que hem après. Rellotges i horaris digitals a banda, que la manera de identificar el temps tamnbé es globalitza. Però en el parlar, els catalans tenim  la nostra manera assenyada de mesurar el temps. I a l´hora de la rauxa podem esbroncar aquells que sempre van a tres quarts de quinze… (Va noies, que és l´hora dels adéus i heu de fer els deures!)

martiolaya

Ventura Gassol és un dels tretze poetes que, donant nom a un de tretze carrers,  donen nomenada al que ja tothom coneix com el barri dels poetes: el barri de Coll Favà, de Sant Cugat. Ja fa temps, vaig  iniciar un comentari mensual per ordre alfabètic i ara toca Gassol.  Algú diu: “fou un  dels poetes més llegits i recitats del segle XX” i rebla el clau: “…junt amb Josep M. de Sagarra i després deVerdaguer”. No goso portar-li la contrària, com tampoc vull fer-ho amb qui proclama que Verdaguer “és desconegut” i “cal donar-lo a conèixer als joves”. Cadascú hi diu la seva. Tornant a Gassol, puc dir on i quan va néixer (Selva del Camp, 1893) i també on i quan va morir (Tarragona, 1980). I afegir que fou membre de Joventut Nacionalista de la Lliga i seminarista (no capellà, que no va arribar a cantar missa). Ocupà càrrecs rellevants prop de Macià i  de Companys (Conseller de Cultura i d´Educació). L´any 1924 es va haver d´exiliar a França i va retornar el 1930. Estava al costat de Macià quan l´intent de Molló. El 1936, amenaçat de mort per elements de la FAI, també es va haver d´exiliar i no va tornar fins el 1977. Jo, que de petit havia recitat a l´escola algun dels seus poemes, el vaig saludar personalment la Nit dels Premis Santa Llúcia de l´any 1977, a l´Espluga de Francolí. Poc abans de morir encara va estar amb el President Tarradellas al balcó del Palau de la Generalitat en el moment històric del “ja sóc aquí”.

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.

Ja ha sonat l´hora d´esventar la cendra,

Oh Pàtria de les tombes flamejants.

martiolaya

Dilluns festiu, bo hivern i estiu. Per si massa clar no queda, també tardô i primavera. No m´ha calgut mirar el “Costumari”; els refranys, un dia de l´any tirorany, els va inventar algú del poble segles abans d´haver-hi esglesioles i santorals. La tradició va fent xup-xup i podria arribar –jo ja ho provo- a inventar refranys nous i potser posar-nos al dia en això del fred i de la calor forastera, l´augment del nivell dels mars i d´altres coses que ens inquieten arran del canvi famós. I no confondre l´origen de les coses, com li va passar a una alcaldessa d´un poble del Bages que va atribuïr a un refrany català aquella frase de Jesús de Natzaret “ningú no és profeta a la seva terra” (amb lleugeres variants, Evangelis segons Sant Marc, Sant lluc i Sant Mateu). La noia, l´alcaldessa, és eixerida, desimbolta i ben plantada i no és cosa de criticar-la per la ziga-zaga de confondre una paràbola evangèlica amb una dita popular.  Aquesta glosa, però, sí que va per camins de costumari particular, que tal dia com avui i des de forces anys ençà, tinc la dèria de copiar o extreure d´algún  “evangeli” dat i beneït, algun concepte alliçonador. Per exemple, del “Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del GeneralFranco.-París,1973.”, sintetitzo que entitats i empreses són obligades a suprimir de llurs denominacions el nom de Catalunya…Exemples:“Palacio de la Música” (sense “catalana”); “Casa del libro” (en lloc de “Llibrería Catalònia”); “Biblioteca Central” (en lloc de “de Catalunya”). I acabo amb un inútil caixa o faixa. Només per meditar-hi.

martiolaya