Octubre 2009


La dictadura franquista va ser un joc llarg, dur, pesat… Molta gent havia entrat als anys quaranta estudiant els darrers cursos de batxillerat, començant  una carrera, o amb una carrera acabada  de feia poc. Quatre dècades foren moltes dècades i no tothom que arribava a excel·lir –en el món de l´economia el mateix jove Estapé – era necessàriament feixista o franquista i, de ser-ne contrari, primo vivere, es feia el longuis. L´Ignasi Riera, que és amic meu (i cuito a   dir-ho abans no us avanceu a suposar-ho) és autor d´un  llibre (Plaza & Janés, 1998) que porta per títol Els catalans de Franco on, si bé acusa, sempre ho raona, i  tampoc regateja pal·liatius quan toca. La petita biografia de l´economista ja és una apologia del talent del            biografiat que fou, des de ben ,jove, catedràtic en diferents Universitats i rector en algunes d´elles, com Barcelona; i artífex, amb Laureano López Rodó, que n´era el cap o Comissari, del Plà de Desenvolupament… Però afegeix: “Se´m fa difícil qualificar de català de Franco (l´Estapé) potser perquè es tracta d´una personalitat amb innegables vinculacions amb un règim que va tractar de modificar des de dins. Ja el 1958, Estapé es troba entre els impulsors del “Centre d´Economia”. (I heus ací com, a cavall del cognom Estapé, hem  passat d´uns Jocs Florals encara amb mirinyacs i barrets de copa, al joc obligat i ple de trampes de la dictadura franquista. I això era i no era, ratlla ençà de la frontera).

martiolaya

Trobo que llegir el diari es més divertit quan topes amb alguna sorpresa inesperada: la notícia insòlita, l´opinió que et sobta, o aquella frase que, per bé o per mal, hi ha diaris que remarquen amb un requadrat en color i la fotografia d´aquella o d´aquell que “l´ha dita grossa”. La de fa pocs dies a “L´Avui”m´ha agradat per venir de qui venia i perquè això de les dretes i les esquerres fa anys que ho comento, de paraula i per escrit, com una entel·lèquia, com una tapadora d´interessos que sovint no tenen res a veure amb  ideologíes i menys encara amb  un  suposat “progrés col·lectiu. Els eslògans electorals, tanmateix,  masses vegades tenen ben poc a veure amb el benestar del poble. En el cas que gloso avui, el que la va dir grossa va ser l´economista Fabià Estapé i Rodriguez i la frase remarcada, “Això de les esquerres i les dretes és una conya marinera quan  parlem de peles”. Fabià Estapé –molts el recordem de celebrades intervencions seves en  programes de ràdio i televisió- és un  economista d´idees clares que ara viu força retirat de qualsevol activitat. Va néixer a Portbou l´any 1923. Penso ampliar una mica les notes biogràfiques demà. I explicar també –roda el món i torna al born – que a Sant Cugat teníen l´any 1907 un  alcalde amb el cognom Estapé. Va presidir els Jocs Florals del poble i sempre és bò recordar-ho. Jugant, jugant, també parlarem de política.

martiolaya

I 166, 39 peles, (pessetes, per no utilitzar termes vulgars) és,  amb centèssimes arrodonides, un misèrrim  euru. Vuit anys enrere, en esdevenir-se   el canvi de la unitat monetària, sobretot la gent jove van fer cau i net amb les pessetes i van començar a jugar a l´euru com si les peles no haguessin  existit mai. A la gent gran, més conservadora, encara ara ens queda (com en  diuen? Ah, si, la “neura”) la neura, doncs, de calcular de memòria que d´un  cafè que et costa un  euru pel cap baix (166,39 ptes.!) abans del canvi en  pagaves 70 a tot estirar…O un  dinar de menú a 800/1000 pessetes al cap de quatre dies s´ha transformat en 10,90/14,90 eurus, amb IVA o sense IVA, begudes incloses o cafè de regal…bastant més del doble, que no cal ni comptar amb els dits. A la gent gran, deia, encara ens dura la neura, sobre tot per valorar xifres grosses. Per això ara, quan els diaris van plens de valoracions de robatoris escandalosos, si ens parlen de 10 milions d´eurus afanats,  pensem, de memòria i de pressa, que si només 6.000 eurus ja fan  un milió de pessetes, (aquell milionet que tant i tant ens costava de guanyar i quant i quant de temps havíem invertit en la comesa), 10 milions  d´eurus se´n van més enllà de mil siscents milions de pessetes, que sembla que han  costat ben poc de robar. (El món és dels eixerits, deuen pensar molts! Entretant, quatre somiatruites pentinem el gat fent servir de pinta un bloc de pega que no pinta res).

martiolaya

És la guerra! Un s´imagina el Grouxo Marx en una pel·lícula en blanc i negre i el públic del cinema trencant-se de riure. Però quan toques de peus a terra, quan seus a la butaca de la realitat i veus Grouxos de debò ja en  plena guerra electoral, la feina és teva per no posar-te a plorar. No és per fer-hi broma. Dos caps grossos d´un  partit que el poble estima (l´estima més gent de la que el vota) ja estan a mata degolla. Aquest és un partit que mai no ha aconseguit anar a l´una, escollir un cap i formar un equip competitiu i capaç de governar, que no és el mateix que tirar de veta en un govern apedaçat. No sé quin tractament del tema faran els medis o quin tractament els manaran de fer; però la gent no bada i veu i escolta com en un programa de força audiència que ara condueix el santcugatenc Xavier Bosch, un  capgros del partit va contestar amb contundència una pregunta del que l´entrevistava: “el capgros segon figurarà en les nostres llistes electorals en lloc preferent a decidir encara… però destacat”. Això era dilluns i si les paraules no són exactes el sentit era cabal. Ahir, un  diari posava en portada: “ X…veta a XX a les llistes i als governs”. Heus ací el partit partit de nou. I molts catalans, decebuts altra  vegada. ¿Serà  el metge de Puigcerdà, qui en podrà tirar un bon tros a l´olla?

martiolaya

Hem parlat de Carner asseguts entorn de la taula càlida d´un restaurant popular. A «la Bolera» hi fan cap, al menys l´altra dia d´estiuet de Sant Miquel, gent del poble, gent que pinta, lletraferits, gent que ha jugat a futbol a l´elit, és a dir, a Can Barça, i gent de teatre dels que abans de que caigui el taló d´un muntatge, ja rumíen ocasió, text i dramatúrgia per a un aconteixement futur. Mireu-vos-ho poèticament, si us plau: ¿heu vist mai un volum més gruixut que un  diccionari –obra poètica completa de Josep Carner – presidint una taula parada i tot seguit adornada amb plats de verduretes a la brasa, esqueixada de bacallà,  pit d`anec, xai del tendre o guatlles al seu punt? I la xerrada llarga i distesa, i l´obra poètica del Carner amb tants versos –vàlga´m Déu! – que semblen un paller amagant l´agulla. Hem parlat de Carner i ens hem emportat deures a casa; però l´antologia  amb prosa carneriana que em creia tenir a casa, a Coll Favà, m´adono que la tinc a Alp. La Nuri va per feina i troba en el “google” un  bestiari divertit. Josep Carner, el poeta del nostre carrer del barri dels poetes, pot estar ben content. I més ho estarà encara el diumenge dia 25 proper, que se li retrà homenatge, al Passeig  Francesc Macià, amb autoritats, rapsodes de totes mides i potser xarangues i tot. Són com gosadíes del “Déu-nos-do”, que diria Carner:

Déu nos do la gosadia

de la sang independent

i aquesta ànima difícil,

i aquest llavi malcontent.

martiolaya

Aquest titular correspon a la capçalera d´una revista insòlita. La vull glosar, perquè també és insòlita la retrobada amb l´amic Claudi  Boix (idea i disseny de la publilcació) amb el que ens vam conèixer, ja fa molts anys, en ocasió de  no recordo què relacionat amb les arts gràfiques. Ell és home acostumat a assolir objectius i a partir de saber que vivia a Sant Cugat es va basquejar per aconseguir el meu número de telèfon i ahir ens vam trobar a casa, el mateix dia que un afer professional el portava al nostre Ajuntament. Em deixa damunt la taula, i comentem, sengles exemplars d´una revista de format poc ususal, bon paper, a tot color i compaginació atractiva i clara. En els continguts s´exposen, bàsicament, temes bergadans (ell ara viu a Casserres), però que poden interessar a tothom: mililons de cotxes passen  amunt i avall de l´Eix del Llobrega en el transcurs de l´any, alguns hi fan parada i fonda i molta gent d´empenta hi viuen estiu i hivern. En el darrer número, corresponent a l´estiu d´enguany, s´hi parla de Cercs, del Concurs de gossos d´atura de Castellà de N´Hug, de festes, mercats i museus, hi col.labora Mossèn Ballarin i s´hi entrevista el “President Diputat d´Esports de la Diputació de Barcelona” que de llavors ençà deu tenir cua a la porta del seu despatx.  La revista es reparteix gratuïtament en llocs ben escollits de la comarca i…deixeu-me ser bocamoll: el proper número serà per sucar-hi pa. Em refereixo al proper número de la revista “TASTA el Bergueda”. (Nom registrat).

martiolaya

      Algun escamot “alliberador”, l´any 1939, deuria irrompre a la seu d´una anomenada “Federació Catalana de Societats de teatre amateur”, va requisar els arxius (aneu a saber si algú de casa no els va facilitar el camí!) i se´ls va  emportar a Salamanca. Amb tot el dret, segons que Gonzalo Torrente Ballester, intel·lectual castellà, bon escriptor, va manifestar públicament davant gent de Salamanca enfervorida i des del balcó de l´Ajuntament de la ciutat l´any 1995: “tenemos que defender lo que es nuestro por derecho de conquista”. La raó principal, la clau de volta de tot plegat, estava i està en la conquesta, en  la submissió. I potser, en  el cas concret de la glosa d´avui, una federació catalana i de “teatre amateur”, els deuria sonar com a revolució francesa, a teatre comunista, a “confabulación anticristiana i judeo-masònica”. Res. Coses de la memòria històrica: la col·lectiva, sovint arxivada en diferents patracols qui sap si partidista; i la  història llibèrrima de cadascú. Són coses que venen rodades, perquè ahir homenatjàvem a Sants un home de teatre, Pere Revoltós; però també un  símbol del teatre català amateur. La Federació el nom de la qual és la raó de ser de la glosa d´avui, va tenir vida activa del 1932 al 1939. D´aquí a pocs mesos s´espera el retorn de 1.500 caixes amb documentació. En una d´elles, ben  segur que hi trobarem coses per comentar.  I motius per seguir en la brega.

                                                                                                      martiolaya

 

5/10/09

Diria que el teatre d´aficionats reviu. Una “Federació de Grups amateurs de Teatre de Catalunya” té cura d´accions específiques (trobades, congressos o similars) i no sols es manté viu el record i  la nostalgia, sinó que hi ha mostres inequívoques de que les ganes de fer teatre de la gent del país fa una revifalla. Però anem a la glosa, que la tesina llarga i documentada ni em pertoca ni és adient. Aquesta tarda, al teatre del Centre Catòlic de Sants es celebra un homenatge a Pere Revoltós, mort  fà pocs anys. El Pere va dedicar al teatre no tota la vida com se sol dir; però sí molts anys. El Pere no va ser el nen que ja sortia de rabadà en  els “Pastorets”. El Pere fou dels que van començar a treballar als catorze anys (ell en una companyia d´assegurances) i el seu lleure juvenil va ser jugar a bàsquet –i molt bé. Després van venir les descobertes: l´aprofitament espars dels seus dots histriònics; però també, amb  objeccions i remarques benintencionades dels que només el vèien en  rols apallassats, el paper de Jesús en unes “Imatges de la Passió”(quadres plàstics amb intervenció de l´Orfeó de Sants) o en el protagonisme d´una obra de tres actes (“L´Estudiant ros”). Una mica a remolc de molts anys sense escenari on  fer teatre, el Pere Revoltós va actuar, apuntar o dirigir a ”Amics del Teatre del BIM”,”Orfeó de Sants”, “Escola de Teatre de la Institució Montserrat”,“Parròquia de Sant Medir” i “Centre Catòlic de Sants”. Amics d´arreu avui l´homenatjerem el Pere. I també  un  símbol del teatre català amateur.

martiolaya

No pas per no saber què dir, sinó per ganes de dir massa, a mi m´agrada parlar del temps. Del temps que fa o que feia enllà dels anys o del temps que passa, ara depressa i adés no tant. No faig pas broma i els amics ho entenen: a l´edat que ara tinc, cada dia per altre és  divendres. Ahir, va ser un divendres que encara faig servir: a la tele  van explicar un  fet amb vistes i tot. Resulta que la gelera  d´abans d´arribar a l´Aneto (pel camí més fressat pels nostres excursionistes), s´ha partit en dos; i es veu ben clar que no pas de dalt a baix, sinó en sentit horitzontal deixant un espai on hi creixerà herba gemada. I això és bò o és dolent? Si l´any que vé neva molt i l´estiu no és tan calurós com  el d´enguany,  potser per Sant Miquel de l´any 2010 la gelera tornarà a estar com fins ara i ningú dirà ni piu. Mireu: he llegit que és tradició  que el poble de Setcases, a la vall de Camprodon, el van fundar set germans pastors que malgrat ja ser grandets vèien nevar per primera vegada; van córrer muntanya avall fins arribar a un  lloc on no nevava i s´hi van establir. Per altra banda, diu que ara han descobert que més de quatre mil·lions d´anys en rere, una dona (li han posat per nom Ardiu) va néixer a Etiopia amb l´abric de pell posat; però àgil i flexible com un Tarzan saltant pels arbres. (Ho vaig dir una vegada: jo em quedo amb la Jane de la pel·lícula. Quan nevi a Sant Cugat em tusteu l´espatlla, em desvetllo,  i en podem tornar a parlar).

martiolaya

Els grans homes, i Verdaguer ho és, estan subjectes a ser maltractats en una biografia, en un programa de la tele, en una obra de teatre, en la conferència d´un detractor, o en la glosa escarransida d´un  diletant de les nostres lletres desconegut i bocamoll. Ahir deia, amb tota la intenció, que m´inventava un Verdaguer des de la rauxa creativa bo i posant-me l´últim de la cua d´estudiosos i biògrafs que darrere dels fets investigats i contrastats, apunten suposicions i enfilen agulles amb condicionals apassionats: “jo diria que…”, “jo suposaria…”, “Verdaguer deuria pensar…”. “…però Verdaguer no sabia…”. En aquest sentit, sempre he cregut en allò que ha deixat escrit el propi Verdaguer i els apunts autobiogràfics d´alguns dels seus poemes (“L´Arpa”, “El mas de les heures” i molts d´altres) algunes obres circumstancials i aquella prosa tan  ajustada i pristina de l´estudiant Cinto que, a la Plaça Major de Folgueroles, en plena festa major, encara dubta dolorosament: la pubilla que l´espera, la germaneta morta, l´església d´allà a tocar…I la cançó de “L´Emigrant” i la força amorosa de “Lo noi de la Mare”, poema  inspirat a Vinyoles d´Orís escoltant com una mare jove bressola i canta al seu nadó. Verdaguer es sentia sol i malalt. El rector Mossèn Galceran (ascendent consanguini meu, que si no ho digués semblaria que ho amago) se n´ha anat a la muntanya, sotana arromangada i el trabuc carregat. El capellà jove que estrena vicaria, fa versos:

…per que no plore, ni en terra s´enyore,

dolça li canta dolceta cançó,

No plores no, manyaguet de la Mare.

No plores, no. que jo canto d´amor.

martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »