BLOCDENOTES

         Asseguraria que d´Iu Pons ja n ´he parlat més d´una vegada. I del que estic segur és que entre els anys cinquanta i seixanta, i a la històrica Revista Sants, en parlàvem més d´un cop. I és que iu Pons, encara que no era fill de Sants, hi va viure i treballar uns quants anys fins que, l´any 1927, es va traslladar a viure a Terrassa, on hi té família, intel·lectuals que el recorden i una placeta amb el seu nom. Iu Pons neixia com a poeta a Sants i a Terrassa va madurar i va fer el pas definitiu de,jove aficionat a la literaura al reconeixement públic com a poeta i també com a dramaturg. Una glosa que vol restar al marge de puntualitzacions diguem-ne periodístiques, no pot ni esbossar una  biografia ni rabejar-se en els records. Però sí deixar constància, i regar aquesta constància amb les aigües miraculoses de les idees i la creativitat. Mullèu-vos-hi una mica encara que sembli calcat d´un eslogan. Penseu, si us plau: Iu Pons va escriure un  poema de 4.000 versos (em sembla que endecasíl·labs) dedicat a la muntanya de Sant Llorenç de Munt. Sembla que un parent seu ha enllestit la feina de deixcar-los polits i a punt de ser imprimits (parcialment, potser) o recitats públicament al menys a Terrassa; però també a Sabadell, a Sant Cugat, a Cerdanyola, a Mollet… i arreu de Catalunya on, amb Sant Llorens a la vista o no, els agradi retre un tribut d´homenatge a un poeta català i a un tros emblemàtic del nostre país. El dia 22 de novembre va fer cinquanta anys de la mort d´Iu Pons.

                                                                                                      martiolaya

      Primer diumenge d´Advent. D´ahir dissabte em trobo a l´ordinador un “Decàleg d´Advent” (només el títol en català, el contingut en castellà de B.O.E.) que m´envia un amic. No ho comentaré. A l´amic ja ho he fet; però no penso dir gaire res sobre el fet perquè a la meva edat molts consells ja em rellisquen… Deixem-ho; pau i estimació advenen de seguida. En aquest sentit, ahir va ser un dia rodó: vam anar a Camprodon i vam visitar-hi, amb els “Amics de la UNESCO”, el Museu dedicat al gran Isaac Albèniz; museu petitó, amb més partitures i fotocòpies de diaris que documents sobre el músic (català, nacionalista, folklòric, universal, afrancesat?) La dona jove que en el museu ven l´article del compositor i pianista, ho fa amb convenciment encomanadís i al final recita molt bé un poema de Garcia Lorca dedicat  a Albèniz. Més tard, en el Convent de Sant Joan, les abadesses han fet el pacte del silenci entorn del que feien  o deixaven de fer: coques pel que sembla, d´un pa de pessic finíssim i cobertes de làmines primes de poma… (Hi ha un  forn, al poble, on en fan des de l´any 1910!..) Finalment, a Valldoreix i a l´església de Sant Cebrià, el Carles i la Joana, la Joana Vilaplana i el Carles Xirinacs, fan un concert de lied que completa una vintena d´anys de fer-ho.. . La Joana, en acabar, diu que ens estima. I els amics li demostrem que som nosaltres, els que no parem de picar de mans, els que estimem a ella i al Carles tant  i tant, que necessitem temp per escoltar-los, un any sí i l´altra també: ella, cantant, ell acompanyant-la al piano. Advé la pau i l´estima.

                                                                                                      martiolaya

…

     Tenim un llibre damunt d´una taula, un de dret en  una lleixa i un de cairell agegut damunt d´un altre. Tenim una novel·la de Jack London, una de Karl May i una altra de Conrad, amb un títol      cadascuna que algun dia pot sortir al diari en comentaris de cinema o referint-se a un estil; i si parlen del títol del llibre que tenim, l´apartem uns centímetres enfora i li passem la mà pel llom. Tenim un llibre tronat, sense tapes i paper dolent, antic però no massa, que es tiltula “La Teca”,  on hi pots trobar com es fan els cargols a la patarrillada… Tenim un llibre d´un poeta i, al costat, el d´un  altre poeta. I un llibre dividit en volums i suplements que mai s´acaben. I la Nuri, que és ben seu, guarda un llibre d´aquells que en diuen missal i que van portar per anar a missa ella, sa mare, l´àvia, la besàvia…I teníem un llibre deixat, però no recordem a qui. Per acabar explico una anècdota sobre un llibre que tenim a casa, a Sant Cugat. Un dia, aviat farà deu anys,  va venir una noia de l´Arxiu Nacional de Catalunya per examinar uns negatius de fotografíes de l´avi Andreu que ara estan ben guardats a l´Arxiu. Va seure en un extrem de la sala d´estar; i enfront, a l´altre extrem, hi ha una estanteria amb  llibres. Tot d´una em diu, senyalant amb el dit: “aquell llibre és meu”; m´apropo al lloc on senyala i n´ídentifica un de gruixut amb ratlles blanques sobre negre en  el llom. Dec fer cara d´extranyesa i  aclareix: “Vull dir que el vaig escriure jo…”. (Es titula “Masíes de les Corts: torres, masos i altres cases”, Arxiu Municipal del Districte de Les Corts, 1993.  Ens el va dedicar).

                                                                                                                       martiolaya

     Tenim un llibre editat a París els anys seixanta i comprat a Perpinyà. El vam entrar de matuta i parla, amb ets i uts, de la persecució del català a l´Espanya franquista. Tenim un llibre de l´amic i historiador Josep M. Figueres que es titula “Història contemporànea de Catalunya” on hi ha una taula cronològica que és una mina de ferro forjat: va des de la invasió dels àrabs fins el 2002 (“…CIU reclama al Govern Central les compatències pendents de traspàs…”). Tenim un llibre amb  uns articles que, publicats a “La Tralla”, portaren a Josep M. Folch  Torres a l´exili des de  pocs dies abans de Nadal de 1905, fins a l´estiu de 1908. Tenim  un  llibre que l´avi Jordi va regalar a la Nuri quan ella encara no havia fet cinc anys (“Mickey Cazador”) amb dedicatòria a: “…la més guapa i entenemintada”. Tenim un llibre (“Las mil mejores poesías de la Lengua Castellana) que em van         regalar els  pares el 4 de juliol del 41: “…en el catorze aniversari…” Tenim el normatiu per a us diari i un altre diccionari més subversiu per trobar-hi expressions encara vives al Vallès o a la Cerdanya. Tenim  un llibre, regalat fa poc, que es titula: “L´estat del món. El planeta s´escalfa”, volum que conté un informe (2009) sobre el progrés cap a una societat sostenible. En paperet retallat d´un  diari d´ahir es diu que  les temperatures altes enregistrades aquest mes de novembre representen “el tercer valor més alt en un novembre des de 1913”. (Fou l´any de les normes ortogràfiques de Fabra, el del diccionari, no pas el de l´Observatori, és clar). Tenim…

                                                                                                                        martiolaya

      Parlant d´una cosa, en recordes d´altres. Perquè això del llatí, per exemple, és més vell que l´anar a peu; o, per no ser exagerat, més vell i tot que la invasió dels àrabs (711!). Tot i així, vox populi (el que diu la gent) o tempus fugit (el temps que vola, o fuig) encara són expressions  tan corrents com ara podrien ser ho dic jo i punto o has fotut  tard, tío. Tot i així, els anys quaranta, quan era prohibit totalment als orfeons i corals cantar en català (no és cap malentès ni exageració) el llatí es podia utilitzar com a tapadora d´altres inquietuds més nostrades. És el cas de l´Orfeó de Sants i el mestre Pérez Moya, que va escriure per encapçalar tots els programes dels concerts (misses de Papesmarcellus, Magnumsmisteriums i Credos solemnes cuits al bany maria amb  “·armonizaciones de canciones populares españolas”) una invocació que es titulava  INVOCATIO, així, de manera destacada i que no era  aplaudida en acabar-se la interpretació perquè el públic comprenia que es tractava d´un prec o oració prèvia. (Com aquell parenostre que resàven abans d´aixecar teló els elencs de teatre de Parròquies i Centres Catòlics…) La lletra d´aquella oració suplicava proteccó (ora pro nobis) de Verges i Sants del cel. I el text, amb melodíes de ressons èpics, anava fent forat: Sancta Maria de Monteserraaato…Sancte Georgie patrone noooster…Sancta Maria de Merceeedes!” I, contràriament al que passa ara, la Moreneta i Sant Jordi patró de Catalunya i la Mercé de Barcelona, ens anaven donant un cop de mà.

                                                                                                      martiolaya

    Parlant d´una cosa, en recordes d´altres. Perquè això del llatí, per exemple, és més vell que l´anar a peu; o, per no ser exagerat, més vell i tot que la invasió dels àrabs (711!). Tot i així, vox populi (el que diu la gent) o tempus fugit (el temps que vola, o fuig) encara són expressions  tan corrents com ara podrien ser ho dic jo i punto o has fotut  tard, tío. Tot i així, els anys quaranta, quan era prohibit totalment als orfeons i corals cantar en català (no és cap malentès ni exageració) el llatí es podia utilitzar com a tapadora d´altres inquietuds més nostrades. És el cas de l´Orfeó de Sants i el mestre Pérez Moya, que va escriure per encapçalar tots els programes dels concerts (misses de Papesmarcellus, Magnumsmisteriums i Credos solemnes cuits al bany maria amb  “·armonizaciones de canciones populares españolas”) una invocació que es titulava  INVOCATIO, així, de manera destacada i que no era  aplaudida en acabar-se la interpretació perquè el públic comprenia que es tractava d´un prec o oració prèvia. (Com aquell parenostre que resàven abans d´aixecar teló els elencs de teatre de Parròquies i Centres Catòlics…) La lletra d´aquella oració suplicava proteccó (ora pro nobis) de Verges i Sants del cel. I el text, amb melodíes de ressons èpics, anava fent forat: Sancta Maria de Monteserraaato…Sancte Georgie patrone noooster…Sancta Maria de Merceeedes!” I, contràriament al que passa ara, la Moreneta i Sant Jordi patró de Catalunya i la Mercé de Barcelona, ens anaven donant un cop de mà.

                                                                                                          martiolaya

      A l´esquela, sota el nom  del difunt,  deia així: Músic i Barber. Em va cridar l´atenció i vaig retallar-la. Però dubtava, i encara dubto ara, si glosar una esquela podia semblar una falta de respecte. I és que vull remarcar l´exemple, humil, fins diria que joiós, de donar la nova bo i coronant la vida del difunt amb una singular declaració de principis: sota el nom complet (que omitiré respectuosament) amb el pàtronímic de Josep Maria i dos cognoms, i abans de l´esmentada dualitat d´oficis, una expressió ben clara: “Pepito”. Va morir a Barcelona a l´edat de 97 anys. Una llarga vida, amb guerres i dues dictadures marcant de prop la seva existència. La cerimònia religiosa de comiat estava anunciada a la parròquia d´un poble petit del Camp de Tarragona, Sant Martí de…no recordo què. N´hi ha molts, a Catalunya, de municipis, llogarrets, esglésies i ermitetes acollides al patronatge d´aquell Martí de Tours que van fer Sant després d´haver estat bisbe; precisament el primer bisbe de la història no nomenat pel Vaticà, ni pel Col·legi episcopal que li tocava, ni per cap “caudillo”, rei, o marquès, sinó escollit pel poble.  El Pepito de l´esquela, mort quan li va arribar l´hora i acomiadat per la família i amics a la parròquia de Sant Martí, segurament que també fou nomenat músic i barber per la gent del seu poble. Quin instrument tocava: l´acordió, el violí, potser el piano desafinat del Casino o el bar del cantó? Noranta set anys de vida! D´aqui a cent anys més, la tradició oral farà que tothom  recordi el Pepito que fou nomenat, com el Martí bisbe, ell Músic i Barber.

                                                                                                                             martiolaya 

             Vaig donar una ullada imprecisa a alguna de les coses preparades en ocasió de commemorar el dia de la patrona dels músics. La  imatge fou venerada a l´Església de Santa Maria del Mar. Diuen de Santa Cecília i així ho recull Joan  Amades en el seu celebèrrim “Costumari Català”, que “és invocada contra els mals donats i els embruixaments i contra tota mena de malures donades pel diable i per les bruixes”. I jo, per si de cas i malgrat creure, de bona fè,que no hi ha aquesta promiscuitat de feines entre un i altre estament (diables i bruixes) faig costat a la santa i la invoco: es tractaria de descobrir si sicaris de Felip V, els mateixos que tapiaren i humiliaren durant segles la meravella arquitectònica de la Seu de Lleida, no pretenen ocultar, entre rèquiems i  “gospels” el monument folklòric del cant coral català o d´altres expressions musicals autòctones. L´ullada imprecisa: a l´Ateneu Barcelonès, Karst de Jong, interpreta obres de Chopin; al Palau Robert hi ha un concert de tambors o “jambés” i tocar el pandero costa 10 eurus; a Torroella de Montgrí, se´ls dona pels valsos amorosos de Brahms; a Tarragona, un  cor femení broda un programa “A little jazz, mass, standards i musicals” i només la conjunció “i” seria  mostra de  catalanitat. I per acabar, anem a Roses, on ofereixen “·La màgia del violí” amb obres de Mozart, Brahms i Sarasate. Del barceloní Manén i del vilanoví Toldrà (mal fos un dels seus sonets per a violí i piano!) res de res. The End. Dite misa est.

                                                                                                      martiolaya

     Prou que ho sé que d´un tempos ençà sembla mal vist parlar de sants, encara que només sigui per aquell costum secular de felicitar la gent el dia de la seva onomàstica. Us puc assegurar –convençut de repetir-me- que a casa era festa grossa el dia de  Sant Josep, i la raó era ben senzilla:  el pare era el “Papitu” i la mare, mig i mig, la Pepa o la Pepita, segons amics o familars. Però ahir va ser Santa Cecília, patrona dels músics. Sóc home d´aficions corals i vaig ser un nen que cantava al seu Orfeó de Sants. I celebràvem Santa Cecília amb  algun acte musical. Podria dir que sempre era en català; però potser exageraria. És ara que tinc una dèria i aprofito les oportunitats per remarcar-ho: des d´uns anys ençà, les corals catalanes (o la majoria, per donar marge a excepcions que m´agradaria conèixer) només canten obres xampurrejades en anglès o en llatí de circumstàncies. Ahir va ser Santa Cecília i llegeixo que el Consell Català de la Música ha preparat diferents actes per “tota la geografia catalana”. (A veure si la música catalana queda reduïda a una “geografia”! A veure si ens farem un embolic –“jardí”en diuen en l´argot teatral, i un musicòleg s´hi va perdre l´altre dia i no sabia com sortir-se´n –  entre música “nacional”, folklore i altres signes d´ídentitat.) Ahir va ser Santa Cecília i aquest any és l´any Amades. I Amades diu en el seu “Costumari” que la tradició ens parla d´una Santa Cecília catalana. Però no ensenyem la ceba, que demà ens poden plorar els ulls.

                                                                                                      martiolaya

   La mare, e-mail misteriós, m´ha trucat a la porta: un pic i repicó. “Neeen, hauríes d´anar a ca la tieta Maria, que…” Hi anava sovint, a casa de la tieta Maria, allà al carrer de Ponent. I m´agradava: havia d´agafar el metro fins a la Plaça de la Universitat i era com un viatge a l´extranger o com una cita amb el futur. La tieta Maria era la germana gran de la mare, vídua, tres filles…L´oncle que no vaig conèixer tenia per cognom Torres…potser Paco. Però el que anava a dir era que la més gran de les filles no era massa més jove que la mare i la Paquita, la petita, va morir tuberculosa, cosa que en aquella època  gairebé formava part del fer i desfer, per dissort normal, de les famílies. Eren maques, les tres cosines! Força més grans que jo, les dues grans ja treballaven i vaig començar a sentir parlar d´empreses (llavors es coneixíen pel nom: can d´aixòs o can d´allòs) d´amos, d´aspiracions, de mèrits…I de Martinet, que a mi me´n dèien, i era un  poble on anar a fer salut. Des del terrat de casa seva vaig veure fumejar “El Siglo”. I recordo les olors de l´escala: d´un  magatzem de passamaneria, d´una escola de minyons…Comunico de nou dades d´un passat no tant llunyà. Potser amb contradiccions, com les dels diccionaris enciclopèdics segons època o idioma d´edició. Diccionaris que admeten modismes nous i es mengen mots que havia escoltat a casa… I  el ”google”, pou de dades sense fons procliu al risc d´ofegar-s´hi. Més informació? Qualsevol llibre, si recordes on el tens. Tanmateix, ni ahir ni avui no he mogut un  dit, ni he copiat res, ni n´he consultat cap, de llibre.

                                                                                                      martiolaya