Avui m´agradaria que la prosa del bloc fluís com una glosa en vers, com un poemet d´aparença senzilla, però ple de matisos, de Manent:

 

                               Diuen: la mar és trista. Quin trepig

                                   fa cada onada, quan s´esberla!

                               I veig una mar trista, però, al mig,

                                            tu, com una perla.

 

                               Diuen: la terra és trista. Quin trepig

                                   fa cada fulla! Mig  no gosa.

                               I veig la terra trista, però, al mig,

                                            tu, com una rosa.

                                 

Marià Manent i Cisa va néixer a Barcelona (1898). Hi va morir fa dues dècades (1988).  El recordo:  el seu  cabell  blanc coronant  una  figura   sovint coberta per un abric fosc. Al meu barri dels poetes fa el número nou entre els tretza que nominen  l´entremat de carrers. Amb el seu fill Albert (advocat i també poeta, historiador i periodista quan periòdicament publica als diaris resultats de les seves investigacions) vam fer plegats una quarta part del temps de Milícies Universitàries i en arribar la democràcia l´amistat va donar peu a col·laboracions culturals sota la seva batuta. Marià Manent, el poeta de la glosa d´avui, estudià comerç i idiomes i fou director literari de l´editorial Joventut, de Barcelona. Els primers vint anys de Dictadura –hi ha molta gent que no ho sap o no ho vol saber – es deixàven publicar pocs llibres en català i, d´infantils, cap; però en alguna llibreria encara et trobaven acurades edicions d´abans de la guerra: eren de l´editorial Joventut. Manent rebé, l´any 1985, el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes.

 

                                                                                                      martiolaya