En vaig parlar no fa gaire i ara no recordo on.  No val la pena remenar papers que, quan convé, la glosa fa camí orfa de dades. Però un dia, en un  diari del que no recordo el nom, i essent-ne autor un  comentarista mediàtic del que tampoc recordo  nomia, cognom ni edat (mitja edat, suposo, i deixo per a qui em pugui llegir el risc de xifrar la mesura) explicava, sota titulars vistents a quatre columnes, que Espriu era un poeta ja oblidat. Vaig pensar que gent més nova, Martí – Pol posem per cas, cridaria amb veu del més enllà, des del pont del riu estant: “Ens salvà els mooots!” I els més joves assajaríen cants en el temple insaciable dels poetes catalans. El bon amic i veí Lluís Calvo, potser va fer el vaitot d´arrodonir, retocar i enviar a València el poema que havia de guanyar el Premi Octubre. Trobo doncs justificat tenir en una lleixa a l´abast de la mà uns volums de l´obra completa d´Espriu… Trobo encertades, i per sort esdevenen premonitòries, les meves ànsies de rebuig de l´oblit i l´estrena anunciada per ahir mateix, al TNC, d´un espectacle sobre textos de Salvador Espriu: “El jardí dels cinc arbres”. Ho comentaré amb els amics que tampoc han oblidat el poeta malgrat  fer molt de temps de la seva mort.  I recitarem junts, el dia de Santa Llúcia, una mena de  prec en  va o qui sap si un cant a l´esperança:

                                     …

                                     La mateixa sort/ens uní per sempre:

                                     el meu poble i ,jo.

                                    …

                                    Davallats al pou,/ esguarden enlaire

                                     el meu poble i ,jo.

 

                                     Ens alcem tots dos/ en encesa espera,

                                     el meu poble i jo.

 

(Barcelona, 9 de febrer de 1968… Fa tants anys?)

 

                                                                                                     martiolaya