I això, com ho saps? O: d´on  ho has tret? Em pregunten. Avui dia la comunicació, obtenir i transmetre informació, està a l´abast de tothom. Voldria fer-ne una mica de història a partir dels records, no pas del ”google”. De petit, vuit o nou anys, recordo haver fet ja de missatger : Sants també tenia distàncies llargues, tren, i una carretera reial que el migpartia. A banda i banda hi  vivíem santsencs de tota la vida, fins i tot molts de quan encara era un poble. Nosaltres vivíem Galileo amunt, amb el coll de Vallvidrera  a l´alçada dels ulls; i la tieta “Duloras”, el tiet i els cosins, al carrer de Gayarre avall,  direcció mar, fins allà on hi havia una fàbrica de sabó l´olor de la qual encara perdura. Sovint hi havia “recadus”, comunicacions clares i precises que podíen anar acompanyades d´un botó, un pam de ruixa comprada en una merceria que no era  “La Puntual”, o un potet amb un ungüent pudent que igual servia per fer fregues com  per estovar un  granot. Mig caminant, mig corrent, esquivant carrers enfangats i fent ressonar les passes en travessar el pont de fusta per damunt  la via del tren, el missatger transmetia a la tieta, o a l´inrevés, a la mare, la informació que feia el cas. (I un botó de mostra, el color de la ruixa,  la pudor de l´ungüent…) Era una horassa llarga entre anar, recitar el missatge i tornar; potser una mica més si berenava amb els cosins i el gran, el de la lleva del biberó, ens explicava sopars de duro. Deixeu que m´hi quedi una estona més, que demà és diumenge i ja ens vagarà de parlar, amb el pragmatisme d´ara, de més fonts d´informació.

 

                                                                                                    martioolaya