La mare, e-mail misteriós, m´ha trucat a la porta: un pic i repicó. “Neeen, hauríes d´anar a ca la tieta Maria, que…” Hi anava sovint, a casa de la tieta Maria, allà al carrer de Ponent. I m´agradava: havia d´agafar el metro fins a la Plaça de la Universitat i era com un viatge a l´extranger o com una cita amb el futur. La tieta Maria era la germana gran de la mare, vídua, tres filles…L´oncle que no vaig conèixer tenia per cognom Torres…potser Paco. Però el que anava a dir era que la més gran de les filles no era massa més jove que la mare i la Paquita, la petita, va morir tuberculosa, cosa que en aquella època  gairebé formava part del fer i desfer, per dissort normal, de les famílies. Eren maques, les tres cosines! Força més grans que jo, les dues grans ja treballaven i vaig començar a sentir parlar d´empreses (llavors es coneixíen pel nom: can d´aixòs o can d´allòs) d´amos, d´aspiracions, de mèrits…I de Martinet, que a mi me´n dèien, i era un  poble on anar a fer salut. Des del terrat de casa seva vaig veure fumejar “El Siglo”. I recordo les olors de l´escala: d´un  magatzem de passamaneria, d´una escola de minyons…Comunico de nou dades d´un passat no tant llunyà. Potser amb contradiccions, com les dels diccionaris enciclopèdics segons època o idioma d´edició. Diccionaris que admeten modismes nous i es mengen mots que havia escoltat a casa… I  el ”google”, pou de dades sense fons procliu al risc d´ofegar-s´hi. Més informació? Qualsevol llibre, si recordes on el tens. Tanmateix, ni ahir ni avui no he mogut un  dit, ni he copiat res, ni n´he consultat cap, de llibre.

 

                                                                                                      martiolaya