Prou que ho sé que d´un tempos ençà sembla mal vist parlar de sants, encara que només sigui per aquell costum secular de felicitar la gent el dia de la seva onomàstica. Us puc assegurar –convençut de repetir-me- que a casa era festa grossa el dia de  Sant Josep, i la raó era ben senzilla:  el pare era el “Papitu” i la mare, mig i mig, la Pepa o la Pepita, segons amics o familars. Però ahir va ser Santa Cecília, patrona dels músics. Sóc home d´aficions corals i vaig ser un nen que cantava al seu Orfeó de Sants. I celebràvem Santa Cecília amb  algun acte musical. Podria dir que sempre era en català; però potser exageraria. És ara que tinc una dèria i aprofito les oportunitats per remarcar-ho: des d´uns anys ençà, les corals catalanes (o la majoria, per donar marge a excepcions que m´agradaria conèixer) només canten obres xampurrejades en anglès o en llatí de circumstàncies. Ahir va ser Santa Cecília i llegeixo que el Consell Català de la Música ha preparat diferents actes per “tota la geografia catalana”. (A veure si la música catalana queda reduïda a una “geografia”! A veure si ens farem un embolic –“jardí”en diuen en l´argot teatral, i un musicòleg s´hi va perdre l´altre dia i no sabia com sortir-se´n –  entre música “nacional”, folklore i altres signes d´ídentitat.) Ahir va ser Santa Cecília i aquest any és l´any Amades. I Amades diu en el seu “Costumari” que la tradició ens parla d´una Santa Cecília catalana. Però no ensenyem la ceba, que demà ens poden plorar els ulls.

 

                                                                                                      martiolaya