A l´esquela, sota el nom  del difunt,  deia així: Músic i Barber. Em va cridar l´atenció i vaig retallar-la. Però dubtava, i encara dubto ara, si glosar una esquela podia semblar una falta de respecte. I és que vull remarcar l´exemple, humil, fins diria que joiós, de donar la nova bo i coronant la vida del difunt amb una singular declaració de principis: sota el nom complet (que omitiré respectuosament) amb el pàtronímic de Josep Maria i dos cognoms, i abans de l´esmentada dualitat d´oficis, una expressió ben clara: “Pepito”. Va morir a Barcelona a l´edat de 97 anys. Una llarga vida, amb guerres i dues dictadures marcant de prop la seva existència. La cerimònia religiosa de comiat estava anunciada a la parròquia d´un poble petit del Camp de Tarragona, Sant Martí de…no recordo què. N´hi ha molts, a Catalunya, de municipis, llogarrets, esglésies i ermitetes acollides al patronatge d´aquell Martí de Tours que van fer Sant després d´haver estat bisbe; precisament el primer bisbe de la història no nomenat pel Vaticà, ni pel Col·legi episcopal que li tocava, ni per cap “caudillo”, rei, o marquès, sinó escollit pel poble.  El Pepito de l´esquela, mort quan li va arribar l´hora i acomiadat per la família i amics a la parròquia de Sant Martí, segurament que també fou nomenat músic i barber per la gent del seu poble. Quin instrument tocava: l´acordió, el violí, potser el piano desafinat del Casino o el bar del cantó? Noranta set anys de vida! D´aqui a cent anys més, la tradició oral farà que tothom  recordi el Pepito que fou nomenat, com el Martí bisbe, ell Músic i Barber.

 

                                                                                                                             martiolaya