BLOCDENOTES

    I això, com ho saps? O: d´on  ho has tret? Em pregunten. Avui dia la comunicació, obtenir i transmetre informació, està a l´abast de tothom. Voldria fer-ne una mica de història a partir dels records, no pas del ”google”. De petit, vuit o nou anys, recordo haver fet ja de missatger : Sants també tenia distàncies llargues, tren, i una carretera reial que el migpartia. A banda i banda hi  vivíem santsencs de tota la vida, fins i tot molts de quan encara era un poble. Nosaltres vivíem Galileo amunt, amb el coll de Vallvidrera  a l´alçada dels ulls; i la tieta “Duloras”, el tiet i els cosins, al carrer de Gayarre avall,  direcció mar, fins allà on hi havia una fàbrica de sabó l´olor de la qual encara perdura. Sovint hi havia “recadus”, comunicacions clares i precises que podíen anar acompanyades d´un botó, un pam de ruixa comprada en una merceria que no era  “La Puntual”, o un potet amb un ungüent pudent que igual servia per fer fregues com  per estovar un  granot. Mig caminant, mig corrent, esquivant carrers enfangats i fent ressonar les passes en travessar el pont de fusta per damunt  la via del tren, el missatger transmetia a la tieta, o a l´inrevés, a la mare, la informació que feia el cas. (I un botó de mostra, el color de la ruixa,  la pudor de l´ungüent…) Era una horassa llarga entre anar, recitar el missatge i tornar; potser una mica més si berenava amb els cosins i el gran, el de la lleva del biberó, ens explicava sopars de duro. Deixeu que m´hi quedi una estona més, que demà és diumenge i ja ens vagarà de parlar, amb el pragmatisme d´ara, de més fonts d´informació.

                                                                                                    martioolaya

      En vaig parlar no fa gaire i ara no recordo on.  No val la pena remenar papers que, quan convé, la glosa fa camí orfa de dades. Però un dia, en un  diari del que no recordo el nom, i essent-ne autor un  comentarista mediàtic del que tampoc recordo  nomia, cognom ni edat (mitja edat, suposo, i deixo per a qui em pugui llegir el risc de xifrar la mesura) explicava, sota titulars vistents a quatre columnes, que Espriu era un poeta ja oblidat. Vaig pensar que gent més nova, Martí – Pol posem per cas, cridaria amb veu del més enllà, des del pont del riu estant: “Ens salvà els mooots!” I els més joves assajaríen cants en el temple insaciable dels poetes catalans. El bon amic i veí Lluís Calvo, potser va fer el vaitot d´arrodonir, retocar i enviar a València el poema que havia de guanyar el Premi Octubre. Trobo doncs justificat tenir en una lleixa a l´abast de la mà uns volums de l´obra completa d´Espriu… Trobo encertades, i per sort esdevenen premonitòries, les meves ànsies de rebuig de l´oblit i l´estrena anunciada per ahir mateix, al TNC, d´un espectacle sobre textos de Salvador Espriu: “El jardí dels cinc arbres”. Ho comentaré amb els amics que tampoc han oblidat el poeta malgrat  fer molt de temps de la seva mort.  I recitarem junts, el dia de Santa Llúcia, una mena de  prec en  va o qui sap si un cant a l´esperança:

                                     …

                                     La mateixa sort/ens uní per sempre:

                                     el meu poble i ,jo.

                                    …

                                    Davallats al pou,/ esguarden enlaire

                                     el meu poble i ,jo.

                                     Ens alcem tots dos/ en encesa espera,

                                     el meu poble i jo.

(Barcelona, 9 de febrer de 1968… Fa tants anys?)

                                                                                                     martiolaya

     Es parla molt de les Constitucions i es mitifiquen massa. Al cap i a la fi són  un text legal més o menys consensuat i adaptat a unes circumstàncies. El poble no acostuma a ser el que se les carrega o perpetua, sinó els poders establerts. A EEUU, model de democràcia, la primera Constitució és de l´any 1787 i ha estat esmenada 20 cops; sortiria a una Constitució cada 15 anys. L´espanyola vigent fa 31 anys que dura i està tan arrogant i melíflua (temorenca,potser) com el primer dia. A Espanya, i comprovat que la jove democràcia americana ja tenia Constitució l´any 1787, sorprèn que la primera Constitució no arribi fins l´any 1812 i encara “en ausencia y cautividad” de Ferran VII; va ser derogada el 1814 i restablerta provisionalment el 1820; anulada de nou el 1823, va tornar a regir amb caràcter també provisional del 1836…al 1837! Segueixen la de 1837, 1845, 1856 (aneu comptant amb els dits) 1869, 1873, 1876, 1931…la Guerra Civil i la llarga dictadura amb més “movimiento” que “constitución”. Arriba la transició i la Constitució del 1978. Des de fa pocs anys, dos dies abans de la “Puríssima Concepció”, se li dedica una festa estatal. I aquell dia li dedicarem una glosa (isabelina, filípica?).

                                                                           martiolaya

     Serà una glosa tirant a poca-solta, però d´actualitat:  llegir el diari pot despertar vocacions  periodístiques i treure punta a qualsevol cas curiós. Ahir tot va ser llucar una “p” i caure´m damunt pes i més pes. Sopa de lletres. Llegia de biaix i tot d´una m´he aturat: en  un espai de poques pàgines he llegit i rellegit,en titulars i tot, Palín, Putin, Pajín,Peillon…Tantes pes alhora! Ho repasso: la Palin exgovernadora d´Alaska retorna a la política d´EEUU; la Pajín secretària d´organització del partit “socialista obrero español”; el Putin  emperador de Rússia, i encara, sense acabar en “in”, però amb possibililtats divertides d´enllaçar amb esses caragolades, un Peillon francès que políticament s´oposa a la seva col·lega de partit Ségolène, exmuller de Sarkozy. Comencen a sortir esses, ei! I a lligar amb les pes… Manllevo un final breu i res millor  que transcriure l´acudit d´un diari (sovint els acudits esdevenen el millor article de fons). Ahir, a l´AVUI, Joan Tharrats feia dir a la seva parella de ninots: –Rajoy s´ha ofert per pactar amb el PSC…/-PPSC: Partit Popular Socialista de Catalunya? (He glosat lletres i acudits, no pas cohets polítics).

                                                                           martiolaya

    Viure en parella és tan antic com el món habitat de éssers vius. Sobra qualsevol discusió sobre les teoríes de l´evolució i Adam i Eva com a model de mortals que foren desnonats del seu niu per un afer confús de serp temptadora i poma que no es podia tocar. (Aquí, nius a banda, que avui són motiu de la glosa, entraríem en sets i vuits i cartes que no lliguen. Mireu: un ministre “del Gobierno” declarava abans d´ahir: “hay cosas que no són delito; sólo pecado”. I segons com es miri, o segons què digui el còdig penal o com es mesuri el pecat, no són pecat, són només delicte…o ni una cosa ni l´altra!) Per tornar a agafar el fil: els ocells, aliens a lleis i conductes pecaminoses, quan és temps munten el seu niu i viuen en parella. La gent gran, abans de viure en parella, visquérem una colla d´anys de festeig que havia de servir per fer guardiola (encara no s´havíen inventat els terminis!) per als mobles, la nevera (de gel!) i el joc de tocador de determinades característiques; tot, sense tenir en compte els estralls de l´inflació… La vida és alliçonadora i per això comprenem bé que fills o néts facin el que ara se´n diu, tendrament, “viure en parella”. Això sí: a l´hora d´establir el niu, de pagaments a compte i hipoteques que poden durar més que les expectatives de parella; a l´hora sobre tot de tenir cura dels ous, és bo tenir clar que no som ocells, sinó humans subjectes a lleis i normes, i que com més ben documentada estigui la relació, més planera és la no desitjada ruptura. (La glosa, avui, és més prosaica que en prosa).

                                                                                                      martiolaya

    Ahir en caure la tarda, ja de fosc, que el dia és curt, Verdaguer s´atansava, passa laxa i bleix pausat, a un escenariet minúscul, però gran en continguts, que hi ha al cor de Valldoreix; just allà on l´avinguda que porta el seu nom trenca un carrer a la dreta que es diu de Sant Albert. Verdaguer, en l´homenatge que es feia al gran escriptor Porcel es sotmetia, entre dòcil i arrauxat, a l´entrevista hipotètica, però punyent, del novel.lista mallorquí traspassat fa poc. En el mateix escenari, marc de l´homenatge, s´hi trobaríen més tard personatges de ficció d´aventures dramatúrgiques de l´homenatjat i una joguina còmica, amb general i tot, que mereixeria xaranga d´himnes marcials. Porcel, l´escriptor, empatava en  pros icontres amb episodis de sainet caduc per una banda, i com si fos un “chejov” d´antologia, de l´altra. I en començar l´acte, ja de fosc, que el dia és curt, el Porcel que feia entrevistes (encarnat per Jaume Pla) malda per atemorir el poeta (rediviu en Eduard Araujo) amb cops de roc biogràfics d´aquells d´encertar sempre i segur. Però Verdaguer perdura dient només fragments dels seus poemes i retalls de prosa clara. Hi havia molta gent a la platea; actrius i actors de primera; la Trini, cap de cerimònies i directora del vaitot, i l´alcalde Recoder fent un perfil nou i encertat de Porcel bo i tancant la mostra de teatre d´enguany organitzada por “L´Espiral”. I fou com si el poeta recités, camí enllà de Vallvidrera:

                                    Vostres goigs, aquí, oh Maria,

                                    vos hi canta´l russinyol

                                    cada matí a trenc de dia,

                                    cada tarda en caure´l sol.

                                                                                                      martiolaya

      Cada dia no es pot parlar de política. No és bo per la salut del cos ni  de l´ànima. Fa el cor agre i et predisposa als mals humors. El diccionari sempre ajuda i, si hi vols fer broma, també: “humor.- Qualsevol substància líquida o semilíquida, normal o patològica (això, això deu ser!) del cos d´un animal o d´una planta”. Ahir, el meu cos de glosador de pega i bloquer busca-raons, es va llevar d´horeta i va aixecar la persiana quan apuntava el dia: al cel, a llevant, tres pinzellades rogenques em van fer pensar: d´aquí a una estona –oh, poètica complaença! – seran quatre. Tot va ser obrir l´ordinador i embrancar-me en política i transversalitats, que una clapa de boira es va engolir pinzellades roges  i senyeres utòpìques…Avui vull remarcar la broma per allò dels humors patològics. Abans d´ahir deia a la Nuri: “ara, correm-hi tots, surten amb la llei electoral que feia anys que teníen a la nevera i intenten consensuar el sistema alemany”. Amb tot i ser conscient de tocar encara quarts i hores (més lentament, però)    també en sóc de que hi ha coses que sempre m´ha costat d´entendre. El que sí em queda molt clar és que hi hagi molts alemanys que tampoc entenguin el seu sistema electoral. Fa mala espina, oi? Allò del diferent valor dels vots a Cornellà o a Girona, et fa comprendre les llargues estances a la nevera de qualsevol projecte trencador. Ara, embolicar-nos en un sistema alemany sense aclarir ben bé les declinacions que hi juguen, no és de fiar, no…Seria com una broma de la dominica.

                                                                                                      martiolaya

.

     Ser transversal en política (sense accepció en el diccionari que ho admeti i defineixi específicament, al menys per ara) vol dir també que “va en una direcció que travessa una direcció donada” o “recta que travessa o talla un sistema de rectes”. Ara, com que les coses no rutllen com hauríen de rutllar en el sistema (polític) de  rectes (partits), tal com va explicar públicament el President del Parlament de Catalunya, et trobes tot d´una analitzant la teva pròpia recta i travessant, si cal, les rectes de diferents colors que aigualeixen -o embruten!- els seus tons o perden aquella “direcció donada”. (Que no saben per on van, parlant clar i català! O així ens ho sembla al poble). Doncs, heus ací que diumenge passat, demà farà vuit dies, prèvia inscripció formal, vam anar a dinar, en un Hotel de Sant Cugat, amb el metge de Puigcerdà i amic Dr. Joan Carretero. L´acte públic fou organitzat per gent santcugatenca del partit “Reagrupament Independentista de Catalunya”. Coneixíem Carretero de fa anys –això els organitzadors no ho sabíen- perquè fa més de mig segle que pugem a La Cerdanya, hi  tenim molta gent coneguda i forces amics. El metge de Puigcerdà, un  bon dia va entrar en política per a ser alcalde de la seva ciutat. Us explico un fet: vam preguntar en una ocasió a una bona amiga de Puigcerdà, àvia com nosaltres de néts ben grans, com era que tanta gent –tan de dretes com d´equerres!- votaven el metge. Va ser ben clara: Tots els partits, en apropar-se eleccions, prometíen el geriàtric. Ell no el va prometre mai. El va fer.

                                                                                                      martiolaya

        Avui m´agradaria que la prosa del bloc fluís com una glosa en vers, com un poemet d´aparença senzilla, però ple de matisos, de Manent:

                               Diuen: la mar és trista. Quin trepig

                                   fa cada onada, quan s´esberla!

                               I veig una mar trista, però, al mig,

                                            tu, com una perla.

                               Diuen: la terra és trista. Quin trepig

                                   fa cada fulla! Mig  no gosa.

                               I veig la terra trista, però, al mig,

                                            tu, com una rosa.

Marià Manent i Cisa va néixer a Barcelona (1898). Hi va morir fa dues dècades (1988).  El recordo:  el seu  cabell  blanc coronant  una  figura   sovint coberta per un abric fosc. Al meu barri dels poetes fa el número nou entre els tretza que nominen  l´entremat de carrers. Amb el seu fill Albert (advocat i també poeta, historiador i periodista quan periòdicament publica als diaris resultats de les seves investigacions) vam fer plegats una quarta part del temps de Milícies Universitàries i en arribar la democràcia l´amistat va donar peu a col·laboracions culturals sota la seva batuta. Marià Manent, el poeta de la glosa d´avui, estudià comerç i idiomes i fou director literari de l´editorial Joventut, de Barcelona. Els primers vint anys de Dictadura –hi ha molta gent que no ho sap o no ho vol saber – es deixàven publicar pocs llibres en català i, d´infantils, cap; però en alguna llibreria encara et trobaven acurades edicions d´abans de la guerra: eren de l´editorial Joventut. Manent rebé, l´any 1985, el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes.

                                                                                                      martiolaya

      Dia sencer a la ciutat de Lleida. Al matí, carrers amunt fins a la Suda, Seu Vella i el Castell de Jaume I; l´entorn, vistes panoràmiques, el Montsec al fons… Dins de la Seu, el record d´una vegada (darreries dels quaranta?) que vaig veure l´abandó i la incúria d´un castell o caserna. Ahir ens hi va acompanyar l´amic santcugatenc Francesc Puntos, nascut a Lleida i amb desenvolupament sovintejat de les seves activitats professionals d´Arquitecte, per terres de la capital del Segre.  Si ens en va explicar, de coses! Una vegada, per aquells anys quaranta, el Marquès de Lozoya –ho sap pla bé i mesura les paraules – va dir al “Caudillo” que entre les obres primordials i urgentíssimes que s´havíen de fer per a preservar el patrimoni artístic estatal, s´havíen de fer obres de restauració de la Seu de Lleida. El “Cadillo” no sabia de què li parlava; només sabia que hi havia una caserna en el”Castillo”. El Francesc recorda d´aleshores haver vist com esfondraven parets que des de feia anys i panys cobrien de manera destralera columnes i capitells i com picapedrers meritíssims restauraven el que podíen. No m´hi puc embrancar. Dir, si de cas, i la glosa es fà més viva, que vam fruir de Lleida fins a darrera hora, quan presentàvem (l´autor, Joaquim Ferrer, Mireia Tremoleda i aquest bloquer de Sant Cugat) el llibre Josep Tremoleda –Plantar cara a la por. L´amic Varela, que havia estat fa anys president d´Omnium, l´entitat que organitzava la presentació, va fer l´exordi… I Varela, de nen, jugava prop de son  pare, un dels escultors que picaven pedra, ja fa dècades, allà a la Seu…

                                                                                                      martiolaya