Novembre 2009


    Diria que ningú no pot negar que una manera de resar per un difunt estimat, és recordar-lo en vida. Ell –ella, en aquest cas –  i el seu entorn familiar; la seva pertenença a col·lectius que, vulgues que no, esdevenen pàtria. Ahir, dia 10, un  nombrós grup de familiars i amics vam assistir, al tanatori de Les Corts, a l´acte de comiat de la Pepita Rey. Noranta anys. Filla de pares de Sants; de quan Sants encara era un poble, no fa gaire més de cent anys. Amics i amigues de la difunta i els seus parents reunits en  un  acte col·lectiu de condol, un assaig, -no necessàriament trist-  però sí emocionant i curull de records, d´un  càntic en  el temple de les afinitats. Resem, de pensament, l´oració dels records: la Pepita amb el seu marit i vell amic, l´Albert Pérez, que ens deixà fa anys; l´antic kiosc de rellotgeria entre l´edifici antic de l´  Orfeó de Sants i el passadís (malaguanyada servitud de pas històric) de l’ Institut Montserrat i el convent de monges que encara ara, vestigi de la vella escola, imparteix saber entre els nois i noies del  barri…Cobria el taüt un mantell de vellut morat, amb l´anagrama, en lletres blanques, del Club de Bàsquet de la Insntitució. Els flls i una néta van afinar càntics dedicats a la mare i al pare; a l`àvia i a l´avi. En el recordatori, un poema de l´abans al.ludit Espriu, on hi reconec la veu de qui mussita la troba: “Quan roures enyorosos/ de verds marins comencen/ crepusculsars missatges,/ volent-te foc, demano/ nova claror, que siguis,/ davant altars on cremen/ ardents silencis d’ales,/ encès cristall, més flama,/ llum de cançó senzilla.

                                                                                                          

                                                                                                                         martiolaya

                                                                                                            

11/11/09

      Hi ha coses que els musicòlegs no faríen mai. Parlar de Ravel i caure com jo faig ara en la brometa del seu bolero. I si ho faig només començar és per llevar de la glosa cap càrrega  trascendent. Glosaré  casualitats o, si voleu, simples coïncidències. Si t´embarques en glosar música d´una època determinada hi trobaràs, és clar, els mateixos músics; però quan tens unes idees fixes i els teus coneixements no van sobrats, et sobta trobar que Ravel influís en la música de Szymanowski; però també en la de George Gerswhin. I si poso el cas de la formació musical del nordamericà és per la meva dèria de constatar que la identitat de la música nacional de diferents països va més enllà de suposades nostàlgies patriòtiques. Bartok tenia 11 anys i  la seva primera obra la va titular “El curs del Danuvi”. SZY i Chopin rivalitzaven tocant masurques; i Gerswhin bebia país en arrels tendres i plurals rebrotades d´arrels més antigues anglo-saxones, africanes, hispanes…Coïncidències, casualitats: diumenge passat, potser a la mateixa hora, SZY repetia al Liceu “El rei Roger” i el seu amic Chopin oferia la “Polonesa num. 15”. Se m´acut plantejar, per acabar,  una senzilla i potser esbojarrada regla de tres per a quan algú del món coral us digui, amb suficiència inculcada per algun rebel pertinaç: “les corals catalanes no poden estar tota la vida cantant els fadrins de Sant Boi!”. És la següent i perdoneu l´exageració: “Els fadrins és al cant coral català, allò que el bolero (quan es pren a broma) és a Ravel”.

  

                                                                                                      martiolaya  

 

 

     Vam passar el mur un dia del mes de maig de 1975. Al Berlín de la Repùblica Democràtica (democràtica?) Alemanya s´hi celebrava un congrés mundial organitzat per l´Associació Internacional de teatre per a la Infància i la Joventut (ASSITEJ). L´oficina (burots, duana, frontera d´idiologíes o de maneres d´entendre la convivència entre els pobles) per a l´accés des del Berlín sota administració aliada (la guerra mundial havia acabat el 1945!) al Berlín comunista de la R.D., era com una escenografia de pel·lícula bèl·lica en blanc i negre. Els tràmits, control de divises que dúiem i el tracte malcarat i autoritari feien joc amb les parelles de soldats amb casc, metralletes a punt per a disparar i gossos amarrats amb cadenes. Quan vam entrar al Berlín Oriental, unes camionetes van traslladar els equipatges al monumental hotel que ens havíen destinat i la gent hi vam arribar a peu, xano-xano (excepte la Nuri, que la van portar en cotxe perquè duia un peu embenat a conseqüència d´una recent fractura). Això, més que una glosa, és una informacío planera del Mur de Berlín que  vam conèixer fa trenta quatre anys; però és ampliable a un munt de coses que en properes díes podria glosar: actuacions teatrals a escoles, el teatre professional, un exiliat català a França (exreclús en el camp de Dachau) que, en sentir-me parlar castellà exclama, xiroi: “vos sou català!” I encara que sembli que no té res a veure, la malaguanyada Montserrat Roig i l´amic Ignasi Buqueras… Però hi ha més dies que murs.

                                                                                                      martiolaya

 

9/11/09

 

Els entesos s´hauran adonat que el títol de la glosa és el cognom del músic polonès que amb el patronímic Karol acaba d´estrenar una òpera al Teatre Liceu: “El Rei Roger”. L´obra havia estat estrenada a Varsòvia el 1926. Pot semblar que ara, segons pautes establertes, cauré en la comoditat de comentar, afablement, el fet operístic del dia i burxar, si de cas, en els conflictes entre ideals cristians i pagans que s´hi exposen. Doncs, no; SZY, nascut a Polònia el 1883, morí tísic en un sanatori suís l´any 1937. Va rebre influències de Richard Strauss, de Ravel, de Debussy i fou coetani i amic de Chopin. També va rebre una influència atàvica (que afecta més els sentiments que els coneixements musicals) de la música folklòrica polonesa. Fenòmen no gens singular: músics de fama universal com l´hongarès Bartok, el seu amic Kodaly, Grieg (“forma part integal de la identitat nacional de Noruega”, ho copío de fonts de fiar i no són pas valoracions subjectives) i el mateix Chopin, begueren melodíes extretes de les arrels dels seus països respectius. Reblo el clau del que deia divendres passat en la glosa “La música té idioma”. I em neguiteja pensar que a Catalunya s´hagi renunciat a la nostra identitat musical a canvi d´afinar rèquiems i sincopar “godspels”. Sé que em deixo portar per efectismes exagerats (no es pot matar tot el que és gras!); però em fan costat la història, els conferenciants musicòlegs, googles, diccionaris… I sobre tot els arxius, alguns ignots, del nostre patrimoni cultural.

martiolaya

Tinc certa experiència, més divertida que malintencionada, en girar el sentit de refranys, dites i frases més o menys cèlebres. Allò de “qui paga mana” és una veritat com un temple. És la relació entre amo i servent, entre burgès i obrer, entre empresari i empleadot  -que diu aquell- . Però, ben mirat, els que sempre paguen, o paguem, som els que tota la vida hem estat fitxats d´una manera o d´una altra: nòmines, seguretat social, pensions…Gent que hem fet la declaració de renda des d´aquells anys en que dèien que un cotxet era “un signo externo de riqueza”; els que paguem tots els impostos i tots els augments, que som uns quants milions i fàcils de localitzar. I que som els que hem pagat, estem pagant i pagarem tota la vida, els augments del preu del gas, l´aigua i l´electricitat (multes incloses !) i els costos del redreçament de Bancs i fusions de Caixes (de cada quatre oficines se´n tancarà una, dèien els diaris d´ahir) que acomiadaran –jubilaran abans d´hora, i això costa molts diners- centenars d´empleats. I la feina d´aquesta gent desnonada, qui la farà? Claríssim: els que sempre paguen i mai no manen,  que haurem de fer llargues esperes  per a qualsevol operació i en oficina potser més allunyada. En aquest cas, no pagarem directament en diners, però sí en dinades. Dinades en forma de temps, que algú va dir que era or. Ben mirat, com que entre pensionistes i aturats serem una bona colla, ens trobarem fent cua i gaudint de l´aire condicionat de qualsevol oficina d´entitat de crèdit. Farem petar la xerrada i consensuarem allò del quan i el com del vot en blanc o nul.

martiolaya

ho han dit moltes vegades. Sóc home amb les meves fílies i les meves fòbies. I fa temps que tinc la dèria de repetir que les corals de Catalunya (hi ha excepcions, de bon  segur) mai no canten  en català i m´encaterino, si tinc oportunitat de fer-ho, en la defensa de la nostra llengua. La veriat és que sovint obtinc silencis que em semblen compassius o bé argumentacions pragmàtiques del tipus ”la música no té idiomes”. Penso que els directors de corals, alguns procedents de l´Escolania de Montserrat, hauríen de sentir i propagar la necessitat i l´obligació de posar en els seus repertoris cançons catalanes o en català (o estrenar-ne de noves!). Què està passant? Estem obeïnt a alguna consigna? Com és que ningú protesta? No hi ha cap cantaire amb alguna cosa a dir? Que tot no acaba amb rèquiems, mecàsum el dimoni dolent!.. Però avui he començat a documentar-me. He anat a una conferència (inici del Cicle “La música nacionalista dels segles XIX i XX”que organitzen els “Amics de la Unesco de Sant Cugat-Valldoreix”) a càrrec del musicòleg Jaume Torres, amb el títol de “El nacionalisme musical centre-europeu: tradició i modernitat”. Només començar i com si sabés que jo hi era (no ens coneixíem de res) ha explicat que”els idiomes i la música són factors identitaris dels pobles”. El proper dijous, i a càrrec de Xavier Chavarria, toca “El nacionalisme musical a Catalunya: renaixences i confusió”. Ja puc armar la fòbia espontània amb  les armes del saber. Començo la campanya. Potser algú em farà costat. O potser estic confús…

martiolaya

Em vaig encorbatar per baixar a Barcelona. Des de les cinc de la tarda, en que potser ja tenia als dits la corbata, fins a quarts de deu del vespre que vaig tornar a casa, va ser temps, ventós i fresquet, per rumiar gloses i païr veritats. Gairebé mitja hora a peu fins a l´estació i dos cavalls de ferro metropolitans, un cavalcant gairebé tot entre boscos i l´altra per la foradada on les multituds circulen per itineraris anònims que sovint menen a municipis antics. L´objectiu de la trobada a corre-cuita: afers seriosos de compliment de protocols formals, estatuts, reglaments i les lleis que els emparen; anàlisi de situacions complexes i el pensament intern que no està per grandeses i en prou feines recorda anys de feina engrescadora i defensa de plets complicats (més aviat t´ho prens a broma, és clar! I penses: “què fà aquí un noi com tu, amb partida de naixement tan antiga?) Torno a casa en un taxi que m´hi porta en un no res i he preguntat al taxista què ha fet el Barça en aquell camp amb tant de fred. Un mos amb la Nuri. “Zaping” distès. M´enganxo en un tros de pel·lícula perquè tot és previsible: l´Amèrica dels 1800; quatre trets que maten quatre indis; dos homes, un nen, una dona i l´amor que s´hi posa. Endevino fins i tot què diran els personatges i em sento com si fos l´autor del guió. Parlant de personatges: en el “3/24” Sam Abrams, el santcugatenc americà, fa de “noi” en un debat sobre Obama amb exhibició aclaparadora de sapiència històrica. Joan Maragall es sentiria engelosit.

matiolaya

Hi ha vegades que un fet o circumstància ens fa recordar coses que aparentment no tenen res a veure les unes amb les altres. No penso caminar per rutes d´allò que algú en diu “nostàlgia del record”. Ben al contrari; aniré a parar a una realitat tan desitjable com és assolir de nou l´empenta i font de riquesa de l´activitat constructora (cases, naus industrials, autopistes…). Per arribar a aquesta conclusió, la memòria ha reculat fins a una llarga conversa amb un  bon amic que dirigia (parlo d´una vintena d´anys enrere) l´anomenat“butlletí blau” del que era fundador i director, una mena de noticiari o tafaneríes econòmiques sobre la indústria tèxtil del nostre país.Vàrem acabar aquella conversa amb visions  força pessimistes, i no només pel que fa a la nostra indústria tèxtil (ara ja s´han  acabat els problemes, perquè es pot dir que no existeix) sinó basant-nos en fets, circumstàncies i sospites que llavors ja es podíen entreveure… Per retornar allà on hem començat: l´amic havia escrit una vegada en el seu bulletí, coïncidint amb  una mini-crisi del ram de la construcció, que a cada vivenda que s´estrenava hi entraven a la ratlla de 300 Kg. de matèries tèxtils  (matalassos, catifes, cortines, tapisseries, mantes, llençols, coixins…). A part de paletes i manobres hi teníen feina guixaires, electricistes, pintors, llauners, persianistes… I es forníen milers i milers d´electrodomèstics. Milers i milers de persones poc pensàven que un  dia formaríen part dels tres milions i escreix d´aturats que hi ha a l´estat espanyol. Res, una curiositat. Ben mirat i amb ulls d´avui, dues.

martiolaya

Hi vaig pensar a l´hora del col·loqui de la primera de les conferències del Cicle sobre Història de Catalunya que ha encetat Òmnium Cultural de Sant Cugat. La història, és clar, amb l´aportació a vegades del resultat de noves investigacions, sempre és la mateixa i gosaria dir que, en bona mesura, el públic també. Sovint l´encert del   conferenciant en  els seus comentaris o valoracions és el que dona interès a la dissertació. O les intervencions i respostes en el col·loqui final on la gent, molts cops veterana, entesa i desinhibida, planteja preguntes com (un cas concret explicat per la pròpia conferenciant) “…i l´endemà de ser independents qui em pagarà la meva pensió?” O: “…com és que hem mitificat tant Rafel Casanova, que va morir de vell al seu llit, a Sant Boi, i tan  poc el general Moragues?” Deia que hi vaig pensar i el títol de la glosa és prou eloqüent; però Josep Moragues i Mas va néixer a Joanetes (La Garrotxa) el segle XVII i el van matar a Barcelona l´any 1715. Una enciclopèdia editada en època franquista, fins en això fa distincions: de primer li diu “general espanyol”i tot seguit li encoloma el mot “guerriller” que formà part de l´alçament austrista. Quan intentava fugir fou delatat, pres i executat. “El seu cap fou exhibit –acaba dient-  per les autoritats filipistes en  el  Portal de Mar de Barcelona, en una gàbia…” Una dotzena d´anys! Canviant la gàbia per la “caixa tonta” i general espanyol vençut, per inculpats del nostre temps no jutjats encara, he trobat paral·lelisme entre una i altra acció: escarni, burla i ostentació fatxendosa de poder.

martiolaya

El llibre, “Des del meu blog”, me´l van regalar ahir, cap a l´hora baixa. Fou com descobrir de nou sensacions d´aquelles que, més que recordar-les, formen part de la teva vida. La primera que em va passar pel cap va ser aquella de molts anys enrere, quan el meu germà encara havia de néixer i el pare, la mare i jo, un dissabte a la tarda, vam anar a comprar el primer aparell de ràdio que entrava a casa. Ens connectàvem a un món que començava a globalitzar-se. Anys després, i no pas amb  massa pressa, va entrar la televisió en blanc i negre i, amb menys pressa encara, la televisió en color. L´ordinador va arribar fa uns divuit anys en forma de portàtil (l´havia utilitzat un periodista esportiu i és peça de museu) i va ser un regal a la Nuri que hi va aprendre unes baceroles informàtiques i les ha anat embotint, de mica en mica, en  el budell més aviat poc flexible de la meva capacitat cognitiva… I el llibre, dimoni, el llibre!.. És un  recull dels meus blocs del 15 de setembre al 4 de juliol 2009. L´edició es limita a “un únic exemplar que recull 295 glosses que han estat transcrites, ordenades, maquetades i impreses, durant l´estiu, pel seu germà Miquel i cunyada Roser. Després, s´han fet relligar en forma de llibre…” Em recorden la glosa del dia 4 de juliol, penjada a hora matinera i comprovo que parlava dels ocells que venen a l´eixida de casa:“…n´hi ha un parell que s´obstinen en guipar allò que escric. O potser només m´ho sembla”. Ara, n´estic segur: eren el Miquel i la Roser disfressats. I tant! És ben d´agraïr: el llibre i l´empenta encoratjadora.

martiolaya

« Pàgina prèviaPàgina següent »