BLOCDENOTES

              Feia mesos, potser anys, que volia tocar el tema de la sal. Semblaria-pensava- que no trobava d´altres temes més actuals per glosar. I ara, he fet salat; vull dir, i ho faig en termes més castissos que usuals en el parlar d´ara, que com que he fet tard, més d´un podrà pensar que aprofito que els diaris n´han  parlat per posar-hi cullerada. A casa som poc salerosos i ja fa anys que per voluntat pròpia, no pas per imposició facultativa, no fem servir mai el saler a taula; i en els guisats la Nuri hi tira la sal justa, potser només una mica (o un polsim, o un pessic de res, o només un  pensament…segons el cas). Ara diuen que la indústria alimentària serà advertida d´uns màxims que cal no superar. Però també caldria advertir les persones. Tothom podem recordar familiars i amics que, així que surt el plat d´amanida a taula, i amb moviment instintiu, agafen el saler i fan un  parell o tres de passades per damunt del plat, sacsejant de valent la tarrineta. Sovint també hi ha escampadissa de sal a la paella –prou salada i forta de gust que acostuma a ser! Evidentment, la salut ho paga. I la culpa no és pas de la sal, sinó de la mala administració que se´n fa. Anys i panys enrere, la sal fou usada com  a moneda de canvi i mercancia preuada, ací i allà, per tot el món. Això em recorda que fa temps, quan  encara no pensava en matar el temps fent blocs (amb “c”, això sí) la fòrmula química de la sal (conec aquesta i la de l´aigua) sovint m´ajujdava a resoldre mots encreuats: sal=Na. Na=sal. I aquella rondalla del rei que tenia tres filles i… Però acabo la glosa, que ja està al  punt just de sal.

                                                                                                                          martiolaya

         El passarem fora de casa. No hem anat pas de viatge, que són díes d´estar a casa,  reünir la família entorn de taula i acabar tots cantant les cançons nadalenques de sempre. El passàvem fora de casa, el Nadal, perquè enguany la trobada familiar era el dia de Sant Esteve.  Per primera vegada a la vida (i va costar Déu i ajuda convèncer la Nuri) havíem de dinar la vigília nosaltres dos i una filla, en  un  resaurant santcugatenc on, encara bo, sempre ens hi trobem com a casa. Però passarem el Nadal fora de casa perquè, sense entrar en detalls ni voler fer cap melodrama nadalenc, dimarts, després de l´assaig de Pastorets que va propiciar la glosa de dimecres, la ciència que cura mals va aconsellar fer quelcom similar a allò que en diem curar-se en salut i la Nuri, i jo també, és clar, estem vivint, no sabem per quants dies, a l´Hospital. (Hi havia un vols i dols d´anar al restaurant i ha resultat un sinó vols per força de cap al centre hospitalari). Passarem el Nadal fora de casa i el dia de Sant Esteve també. A casa, però, la Nuri hi va deixar fet el pessebre. Fet del tot: l´Anunciata ja havia dit la seva, el nen Jesús ja havia nascut,  l´estrella amb cua dalt del poral ja havia guiat els reis que acampaven amb els camells pels enderrorials… Quan  tornem a casa,  convalescent la Nuri de la incidència que ens ha fet viure entre metges, infermeres i sorolls poc nadalencs, ens agradarà compartir amb alegria, molsa blana i un brí de llenya per fer foc,  una torrada de pa; i podrem cantar sense complexos una tonada, encara que no sigui nadalenca: “li donarem pa torrat, amb la nyigo-nyigo-nyigo…”

                                                                                                                                 martiolaya

      Amb el Joaquim parlem sovint per telèfon . El Joaqiim forma part d´aquella corrua d´amics de tota la vida més grans que jo la major part dels quals, de mica en mica, ens han  anat dient adéu. Al Joaqim, 92 anys ben  portats si no fos per algun “fos” de més a les cames, Franco li va robar per sempre sis anys preciosos de la seva vida. Va fer la guerra amb els “rojos”, els republicans, quan encara era un estiudiant i després un llarguíssim servei militar (càstig del general del “Alzamiento” als que havíen seguit sota la disciplina de l´ordre establert). El Joaquim va seguir tothora sent un estudiant. Va posar el coll  per tirar endavant un negoci familiar i va crear una família; la vegada, buscava temps per activitats esportives i culturals President d´un club de bàsquet d´una escola antiga de Sants, des de sempre tenia al seu càrrec un butlltí on hi cabíen les activitats esportives però també les teatrals que mereixen una glosa a part. Ara no m´hi puc pas estendre. L´estudiant Joaquim té editat un  llibre de contes (el podeu trobar a internet “joaqiuimbatiste calidoscopi” ) i sense editar, poemes, més contes i una novel·la sobre la guerra i primers anys de la dictadura que ja he comentat alguna vegada. Fa anys que fa servir l´ordinador com a màqina d´escriure i ara –els fills el van ensinestrar – ha entrat a l´internet. A m i m´agrada, avui, saludar-lo modestament, i arrapant-me com  ell, amb les dents i les ungles a les tècniques comunicantives del present i del futur, poder-li dir : ”Bon dia, Joaquim !”

                                                                                                                        martiolaya

   Feien l´assaig general. Amb vestuari i tot. Despenjaven decorats del teler amb aquells senyals tan vistents del paper quan ha estat plegat la tira d´anys. Des d´una hora abans de començar vaig veure –com acompanyant de protagonista veterana – que la gent anava arribant, petits i grans, pastors i vilatans que també es vestíen i es preparaven per figurar en el lloc i moment escaient. Els diferents personatges protagonistes, alguns  bregats en fer el mateix paper cada temporada, ja vestits, feien patxoca: començaven a entrar en el seu paper. El Lluquet i el Rovelló, tan apocats en els primers assaigs, ja feien ganyotes, salts i crits i es bellugaven com si haguessin representat els seus papers tota la vida. Passa la Mare de Déu i Sant Josep ni se la mira. La Isabeló està quietona de tímida que és. Sant Miquel (o Miquela) es passa l´estona donant voltes, amunt i avall, amb el seu escut i el sabre de zigazagues…El director renya un noiet  que festeja: “noi! A baix, a vestir-te!” I les àvies del poble ras,  tenen cura que als seus néts els caigui be el vestuari. L´apuntador/a apunta coses; i a mi em passa pel cap demanar silenci i, posant-me allà on no em demanen explicar que a Sabadell, doctorats en Pasorets, ja fa emps es van enamorar de debò una Isabeló i un  Lluquet, que ja tenen dos nens i el derrer, de poques setmanes, farà de nen Jesús en les representacions d´enguany. No em vaig posar en camisa d´onzed vares, no. L´assaig general superat, la representació serà un èxit. I l´any que vé, sant tornem-hi!

                                                                                                                               martiolaya  

         Molts cops, la glosa es resisteix a ser rodona; troba dreceres aquí i allà i fa aturades per dubtes en el fil del discurs. Tot d´una, com en un  canvi de rasant, s´obre un paisatge nou que la glosa ja no abasta… Ahir anava de dret a glosar el primer progama que, el dia 31 de juliol de 1892 interpretava l´Orfeó Català utilizant per prmera vegada també, i de manera oficial, el nom que encara ostenta i que sigui per molts anys. El concert es va celebrar en el Saló de Congressos del Palau de les Ciències, amb composicions originals de Josep Garcia Robles (en el programa que tinc a la vista només diu “G. Robles”) que curiosament encetava el concert amb un Himne Català que no sé si era estrena o no i que fora bonic escoltar de nou. Van seguir obres de Vives, Gay, Millet, Brunet, Alió i Lapeyra. Granados va tocar al piano la seva obra “Danzas Españolas”. Encara voldria afegir, buscant coherència a la glosa i no per fer-hi broma sinó per constatar fets, que l´Orfeó no va cantar en aquella ocasió “Els fadrins de Santboi”; però sí, en armonitzacions de Vives, “·La filadora”, “Els Segadors” i “Els tres tambors”. I també, per acabar, que el cor, abans de l´esmentat concert oficial de presentació, a la Sala Estela, en acte organitzat per l´acadèmia privada del mestre Nicolau, va interpretatr dues peces: “Ave Verum”de Mozart i “Boda d´ocells” de Garcia Robles. Els rèquiems no es portaven gaire i, com podeu veure, “aveverums” i “bodesdocells” podíen compartir paradeta en el faristol del director.

                                                                                                                           martiolaya

Blocdenotes

           Ahir, amb allò de glosar l´assaig de cant en el temple de la Sagrada Família, em van passar per la memòria  coses que podrien fer pensar que vaig en contra de que les nostres corals, les corals catalanes, cantin en anglès o en llatí. Allò que jo defenso i defensaré, és que els nostres directors de corals recordin que també tenim  les nostres cançons, tradicionals o no encara, i els nostres autors morts o  vius, amb obra encara no estrenada, o poc divulgada, o oblidada del tot. Tenim el nostre ric cançoner popular i centenars de versions de diferents cançons. Els nostres orfeons i corals no es poden passar la vida  cantant “Els fadrins de Santboi” i, llegit literalment, el primer que ho va dir tenia tota la raó; però corifeus incapaços de recordar ni tan sols la melodia (“…molta fatxenda en gasteeen…”) ho repeteixen amb suficiència cada vegada que es comenten qüestions de repertori. Jo no en sé gaire de dificultats tècniques ni de repertoris escaients; però sé que no exagero i que si em queixo de directors que procedents i tot de l´Escolania de Monserrat obvien de manera absolta el repertori en català o traduït al català, sé que tinc  -encara que només sigui una miqueta, una milqueta de res –raó. Si arribàvem a la conclusió que, senzillament, es tracta d´un oblit no premeditat, una mena de sentiment que neix de la convicció íntima de que no tenim repertori ni paga la pena investigar, hauríem d´utilitzar tots plegats arguments més radicals i arribar potser a la conclusió de gastar amb beques per anar a l´extranger el que ara es gasta en escoles superiors de música pròpies. Un cartell a la porta podria dir, no pas en català, sinó en llatí o en anglès: “Tancat per manca de motivació cívica i patriòtica”

                                                                                                                      martiolaya

      Va ser ahir al matí i diu que estava ple de gom a gom: es feia un assaig de cant en el temple de la Sagrada Família, assaig de sò de cara a una inauguració que es preveu per al mes de juny del 2010. Com  li hauria agradat ser-hi a Mossèn  Cinto! (“trobàrem en la capella del barco´l quadro de la Sagrada Família, que en Egipte trobavem y veyem pere tot arreu y davant d´ell hem dit Missa tots los dies fins a Barcelona, ahont fins la Trinitat de la terra y tindrà, dintre pochs anys tal volta, lo temple més gran y més hermós que té en lo món…”1886. Dia de l´Assenció) Ja ho sé que és com una dèria i m´aprofito d´un exemple concret per exultar en favor de la nostra música, les nostres cançons i els nostres mestres, talment estessim “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure…” Hi havia el cor de la Universitat Ramon Llull, el Cor Jove de l´Orfeó Català i 600 cantaires de tot Catalunya. Coordinava la FECEC i dirigia Esteve Nabona, (fill d´uns vells amics de Sants). Diu que va ser un  concert emocionant. Una de les meves netes va poder assisir-hi en lloc preferent, que una de les noies Bonet feia de guia. Sonaren les notes de “Entre flors” i “El noi de la mare”, de Nicolau, sobre dos poemes verdaguerians; « El rústec villancet” de Lluís M. Millet; “El cant dels ocells” i “fum-fum-fum” populars catalanes,  i “l´Al.leluya” de Hendel…Hi ha coses que no només es poden guardar en el cor. El cor se n´apropia… Potser un  dia un “golspel”· els va trucar a la porta del temple i un  Mossèn Cinto del morro fort va contestar:”un altree dia, hgermà…”

                                                                                                                          martiolaya

       Va  venir a tomb. Sortíem de l´Auditori, la nit d´ahir, just en tocar les dotze. Un Shakespeare dins d´un garatge havia aplegat poc més de mitja entrada. El públic sortíem depressa, amb la bufanda fins al nas. Un moment encara per acomiadar-nos dels amics i recordar l´anècdota: “aquesta filla –diu el pare, cofoi- és la Laura, la que un dia es va posar dempeus damunt la butaca del Romea i va avisar la Caputxeta que venia el llop”. I ella, la Laura, dona esplèndida, va somriure com un  infant. I jo vaig explicar la meva anècdota en el  mateix lloc, per be que menys èpica i més aviat poruga. Tenia uns cinc anys i anava amb el iaio de casa. Fèien els “Pasorets” i a la prmera escena que surt el Lucifer em vaig posar a plorar; el Lucifer va aturar el seu discurs i obrint els braços va dir: “No ploris. No veus que sóc un home?” Fa un fred que pela i ens acomiadem del tot. Camí de casa hi penso: no tenia ni pensada encara la glosa d´avui;  evoco la Caputxeta i l´home que interpretava el paper de llop. La versió escènica del conte és de l´escriptor lleidetà i gran amic JosepVallverdú; l´interpretava l´elenc de La Joventut de la Faràndula que l´ha portada arreu del país. La dirigia l´amic Salvador Fité i feia el paper de llop un altre amic que va morir massa jove. Era actor i director; fou President de l´entitat; era advocat i Procurador dels Tribunals. Quan jo era un noi de setze  anys i  treballava a l´Assessoria Jurídica del Banco Hispano Colonial, hi vaig conèixer un Procurador dels Tribunals de la ciutat vallesana, el senyor Ramon Vidal.  Era el pare de l´amic d´igual nomia que faria de llop i que un  dia, al Romea, va ser espiat per la Laura.

                                                                                                                            martiolaya

      La gent esperem amb paciència. Esperem en sales d´hospitals i clíniques; a consultes de metges i despatxos d´altres professionals. Hi ha un respecte entre les persones; parlem baix i capim en silenci els problemes de cadascú: tràngols de salud, problemes jurídics, o de pagament d´impostos que requereixen consell o ajuda del professional que hi entén. Gent de la meva edat tenim experència en els impostos de successió; perquè ja vam ajudar de joves en el petit patrimoni familiar. Ara sembla que no ens treurem de damunt el càstig d´haver de pagar un parell o tres de cops a la vida l´impost (mortis causa) per la vivenda que ocupem (o ocupàvem) i el piset o caseta amb hortet a Massalluny de Dalt comprat amb l´esforç de la familia. I és què hi ha un partidet de no res que s´erigeix  en defensor “dels pobres” fent pagar “als rics”. Clar i net: salven l´estabilitat política del tamboret amb una pota prima (la del partidet); una de trencadissa amb tres esparadraps, i una de gruixuda sota la malaguanyada disciplina d´un partit forà… Això ho malpensava ahir al matí (mutualista asidü) en la sala d´espera d´una clínica privada amb sorolls i crits de tota mena (ni un cartell suggerint silenci. ni ningú controlant el desori de rics i pobres esperant junts el diagnòstic de ser causant o causanta provocador d´impostos). A la tarda, a la sala d´espera d´un advocat, quatre avis clamaríen tots a l´hora: “No hi ha dret! Només deixen exempte la part de la xocolata del lloro! I encara has d´aguantar viu, a la sala d´espera de rics i pobres, fins que entri en vigor l´almoina!” (Massa trona per a tan pocs vots!)

                                                                                                                             martiolaya

         Afrontar en vint ratlles la qüestió del traspàs de Rodalíes és parlar per parlar… Penjar per penjar, en aquest cas del bloc amb la“c” de Catalunya estantissa i tribarrada. Així, quan arribi l´hora, alguns podrem pensar allò de “jo ja ho deia!” La gent del carrer tenim apreciacions pròpies, tan  primàries i instintives com volgueu. Posaré un parell d´exemples que poden semblar forasenyats: el poble estimava Verdaguer i Macià; i ignorava o repelia Balmes o el contemporani Aznar. Amb tots els raonaments a favor o en contra del presentiment o del cervell ben moblat. Del trsaspàs de Rodalíes (tonelades de ferralla obsoleta i potser us de víes a lloguer) no se n´ha parlat gaire, els darrers temps. Ara semblaria  que hi ha un as a la màniga d´algú i interessa jugar la partida abans d´acabar l´any. El vicepresident tercer del govern espanyol, Manuel Chàvez, d´una part, i de l´altra  el Conseller d´Interior Joan Saura (ara a la picota en el seu propi partit) esperen tancar l´acord el dia 29 de desembre (el 28 s´hauria notat massa la inocentada) per tal que el Consell de Ministres l´aprovi l´endemà, a cuita-corrents.  Ens eixecaran la camisa! Es barallen xifres d´entre 100 i 70 milions d´eurus (una misèria: qualsevol xoriço amb vara alta en entitat coral de prestigi roba xifres més altes fins i tot del calaix de les Institucions) que l´Estat hauria de transferir a la Generalitat “per finançar el funcionament de la xarxa de rodalíes”. I per fer us de les víes quant haurem de pagar? Ho sap el Conseller Castells, que és dels pocs que hi entenen ?

                                                                                                                              martiolaya