L´amic restaurador amb taula parada a Sant Cugat per a sopars i dinades em recorda que, ara fa un any, li enviava una glosa amb no sé quina notícia sobre el dinar  de Sant Esteve. I avui, post festum de pont ben constitucional, vull dedicar-li aquesta glosa on hi ha tant de menjar, que podrem compartir-lo tots plegats. Per seguir el fil d´allò que apuntava ahir, efectivament, al Baix Vallès i concretament a la nostra ciutat, fins entrar el segle XX les tendes que mataven el porc penjaven, per anunciar-ho, una banderola blanca al balcó, i el mateix dia que el mataven, una de vermella. M´ajuda l´Amades i començo una breu relació de menges, començant per una dita popular ben antiga:

                                             Per la Mare de Déu d Advent    

                                              naps i cols tot ben calent

 De la cuita de les diverses carns de les butifarres i del greixum de la matança, en dèien brou bufat que repartíen en  tupins a famílies pobres. Per berenar era de rigor menjar tastets fregits de carn magra. A Guissona guardàven closques d´ou senceres i les omplíen de sang de porc i carn  picada i les posaven al caliu per tal que el contingut es cogues . El corrent era remullar l´àpat tradicional amb bon vi novell. I sabeu què diu dels torrons i de les neules? Doncs que el torró imita una pedra i la neula un pergamí enrollat. Aneu, aneu a saber quina història amaga! Si de cas, quan torneu me la expliqueu.

                                                                                                                                martiolaya