Voldria glosar el temps, però em sembla un  tòpic. Tothom, potser des de sempre, parla del temps, de les festes, de les dissorts, d´allò que marquen els calendaris i la vida dossifica, per bé o per mal…Toca el que toca. Però el calendari dona colors i formes al  curs insistent i implacable de les hores.  Aquest any, no sé per què, un mes abans de Nadal ja ens felicitàvem les festes, i ara que les tenim  damunt, sembla com si el bisbe Martí, el de Tours, el que va escollir el poble i no cap jerarca opulent, s´hagi establert a Catalunya amb el seu estiuàs i la mitja capa guardada…Algú ho entén? No  en fem quimera. Ja fa anys, una nena ho va entendre i un poeta, JOAN MARAGALL, ho va explicar:

                                  El jorn de la Puríssima ha estat puríssim

                                        aquest any; sense núvol al cel blau.

                                       Una boira molt prima sí que hi era

                                       com si la terra estés enlluernada;

                                        prô cap al tard ni això ; hi ha hagut una hora

                                        que tot semblava de color de rosa;

                                        les muntanyes s´hi estaven molt quietes

                                        i el mar també; de la ciutat s´alçava

                                        un crit de festa de mil veus sonores

                                        invisibles: de totes només una

                                        del llavi he vist eixir:  era un a nena

                                        passant pel meu carrer (ja feia lluna)

                                        que ha dit quasi cantant alegre : -Ai, mare,

                                        quina primera festa de Nadal ! –

 

                                                                                                                                martiolaya