Estic segur que ara, quan escric aquesta glosa, algú a Sant Cugat està remenant versos nadalencs per recitar o copiar en alguna dècima.  Hi ha poemes tendres; n´hi ha de durs, tot rebel·lia. Ahir, a l´església del Monestir plena de gom a gom i amb Càritas per bandera, acollíem la càlida mostra del ”Poema de Nadal” de Josep M.de Sagarra, amb cors, direcció i rapsodes de casa. En el programa de mà, Esteve Polls hi escriu. “…es disposaven a escoltar-me recitar el vers de Nadal, la “dècima”com se´n deia aleshores. Jo m´havia enfilat dalt de la cadira. Quins records!” Com el record d´una colla de nois i noies de l´escola “Gervard d´Orlhac” recitant amb seriositat i entusiasme fragments de poemes de Josep Carner en el Passeig de Francesc Macià, un diumenge del passat mes d´octubre. Llavors, en la presentació de l´acte, ja ho vaig suggerir en veu alta i de fet repetia, amb tossuderia, el que ja deia en el bloc titulat “El poeta del meu carrer” de 23 de setembre de l´any passat: “Per N adal, ara com anys enrere,les famílies acostumem a reunir-nos entorn de taula. Un  costum  que sembla que es va perdent és el de recitar, els petits, “la dècima”, a l´hora de les neules i els torrons. Eren uns  versos adients a la festa, que mereixíen aplaudiments i les “estrenes” o propina, sobre tot d´avis i padrins, cofats de les gràcies dels fills dels seus fills. Recuperem el costum¡”I ara encara afegiria que uns versos recitats en llevant de taula, amb veu clara i entenedora, sonen com una nadala encara que no parlin  de les neules i els torrons.

 

                                                                                                                            martiolaya