A Maragall, en començar a escriure als diaris (darreries del 1800) li retreien ser poc anarquista i poc llançat en  les idees  valents i progressistes. Te n´adones en tafanejar la rrespondència  amb els seus amics. Hi ha una missiva on parla  dels Jocs Florals i enyores de nou  que algú no hagi agafat el  lligall de papers que es refereix als Jocs Florals de Sant Cugat de l´any 1907 dels que fa mesos que no parlava; aquells que va presidir el poeta i home entès en teixits i finances Ramon Picó i Campamar (braç dret d´Eusebi Güell, l´amo del “Vapor Vell” de Sants i de moltes altres coses) i que de ben segur va convidar poetes als Jocs que va presidir, entre ells (era “marro”· o potser costum generalitzada?) el llavors jove Gabriel Alomar, al que van concedir una marcida flor natural… Doncs en una carta de Maragall al seu amic Anton Roure de 26 d´abril de 1894 li comunica que “…en Recasens, Secretari dels Jocs Florals, em va demanar que li enviés poesíes. Hi vaig enviar entre elles “La sardana” que tu ja coneixes i ara sembla que resultarà premiada amb l´Englantina d´or…” Explico això ara i hi trornaré passat festes; perquè m´agrada pensar que d´aquí cent anys, tafaners de dades històriques comprovaran que a molts llocs de Catalunya, i entre ells a Sant Cugat, gent del poble no ha fet cap cas dels partits ni dels que manen a Madrid, i ha donat fe de vida anant a votar l´ídeal de soberania. I no és que barregi coses. Es que ja ens arriben barrejades. I sort que, si són escrites, pots posar el crit al cel.

 

                                                                                                                             martiolaya