“L´ardit es bat

                                   per una engruna dolça de pau:

                                   si perd l´engruna vol llibertat…” (Joan Salvat-Passeit)

 

       Com que avui és Santa Llúcia i és dia assenyalat, anirem a votar. Donarem només –i encara és molt- la nostra opinió sobre la independència de Catalunya. Ningú ens ho mana, però serem molts. Tants, que la rauxa, de tan assenyada que és, fa por als enquadrats a les disciplines d´alguns partits i els seus capitostos. Tot és opinable, és clar; però per alguns l´opinió que no és la seva, sinó del poble, és motiu de befa: “no van a ningún sitio”; però es queixen si els mitjans de comunicació en parlen. O adverteixen “…el acto no vincula”, obvietat que qualifica els alts càrrecs opinants. Tanmateix, quan els diaris, la ràdio o la televisió parlen massa d´allò que no agrada a l´aliança suprema contra tot allò que sigui català (PSOE/PP) s´alcen veus que clamen contra el poder mediàtic: “Que callin els que callen sempre i han de seguir callant!” Avui, dia 13, hauria tocat a la glosa seguir parlant d´un  dels tretze poetes del barri de Coll Favà, de Sant Cugat. Però se m´han  presentat tots  tretze a la imaginació vestits de  poeta:  la Clementina, amb faldilla, els homes amb  vestit fosc, i el sacerdot de Pollença  amb sotana i barret de teula… Com que l´opinió tampoc vincula, jo els imagino a tots beneïnt la consulta, cadascú a la seva manera. I fent del seny una rauxa: “Gent castellana, l´allau no us val”.

 

                                                                                                                                martiolaya