Des del portal, obert de bat a bat, de l´ermita de Santa Maria de Campanyà, vam veure arribar l´ hivern amb la fredor a les galtes i un generós caliu al cor. El mateix hivern que fins llavors es feia el ronso assajant jocs de mans amb estiuets de Sant Martí fal·laciosos, ara, minut a minut, aixecava ventades gèlides i abaixava, grau a grau, les temperatures. Vam veure arribar, camí de  l´ermita  amunt   -abrics i bufandes, guants i barrets de llana- el grup d´amics    enriolats que acudíen a un acte singular (tradició novella amb regust secular) a peu des  de Sant Cugat , pel camí que va a Rubí. Semblava, amb la instal·lació d´un naixement de fang policromat i la presència cerimonial d´una nena de pocs anys i dos avis en plena vellesa, l´alegre rebuda a un hivern ja necessari per arrodonir el cicle, vital encara, de l´any a pagès. L´ermita és del segle XI, molt modificada en el transcurs dels segles. No diré noms, que me´n  deixaria; però sí faré menció de la família Muñoz, amfitrions de la trobada, descendents directes dels Castanyer que donen nom a la masia documentada des de l´any 1287.  La fredor de l´ermita es va temperar amb  el sò d´un acordió,  la pandereta i el cant del poble amb  els tradicionals cants de Nadal: cap rabadà rondinava. Una pastora i un pastor, talment majorala i majoral,  recitàren versos. I un amic basc cantava, en èuskera, un villancet.  (Hores després, votàvem en el poble amb més pastors i pastores ben segurs dels seus papers. I un sòmines foraster botzinava: No és vinculante!)

 

                                                                                                                            martiolaya