La gent esperem amb paciència. Esperem en sales d´hospitals i clíniques; a consultes de metges i despatxos d´altres professionals. Hi ha un respecte entre les persones; parlem baix i capim en silenci els problemes de cadascú: tràngols de salud, problemes jurídics, o de pagament d´impostos que requereixen consell o ajuda del professional que hi entén. Gent de la meva edat tenim experència en els impostos de successió; perquè ja vam ajudar de joves en el petit patrimoni familiar. Ara sembla que no ens treurem de damunt el càstig d´haver de pagar un parell o tres de cops a la vida l´impost (mortis causa) per la vivenda que ocupem (o ocupàvem) i el piset o caseta amb hortet a Massalluny de Dalt comprat amb l´esforç de la familia. I és què hi ha un partidet de no res que s´erigeix  en defensor “dels pobres” fent pagar “als rics”. Clar i net: salven l´estabilitat política del tamboret amb una pota prima (la del partidet); una de trencadissa amb tres esparadraps, i una de gruixuda sota la malaguanyada disciplina d´un partit forà… Això ho malpensava ahir al matí (mutualista asidü) en la sala d´espera d´una clínica privada amb sorolls i crits de tota mena (ni un cartell suggerint silenci. ni ningú controlant el desori de rics i pobres esperant junts el diagnòstic de ser causant o causanta provocador d´impostos). A la tarda, a la sala d´espera d´un advocat, quatre avis clamaríen tots a l´hora: “No hi ha dret! Només deixen exempte la part de la xocolata del lloro! I encara has d´aguantar viu, a la sala d´espera de rics i pobres, fins que entri en vigor l´almoina!” (Massa trona per a tan pocs vots!)

 

                                                                                                                             martiolaya