Va  venir a tomb. Sortíem de l´Auditori, la nit d´ahir, just en tocar les dotze. Un Shakespeare dins d´un garatge havia aplegat poc més de mitja entrada. El públic sortíem depressa, amb la bufanda fins al nas. Un moment encara per acomiadar-nos dels amics i recordar l´anècdota: “aquesta filla –diu el pare, cofoi- és la Laura, la que un dia es va posar dempeus damunt la butaca del Romea i va avisar la Caputxeta que venia el llop”. I ella, la Laura, dona esplèndida, va somriure com un  infant. I jo vaig explicar la meva anècdota en el  mateix lloc, per be que menys èpica i més aviat poruga. Tenia uns cinc anys i anava amb el iaio de casa. Fèien els “Pasorets” i a la prmera escena que surt el Lucifer em vaig posar a plorar; el Lucifer va aturar el seu discurs i obrint els braços va dir: “No ploris. No veus que sóc un home?” Fa un fred que pela i ens acomiadem del tot. Camí de casa hi penso: no tenia ni pensada encara la glosa d´avui;  evoco la Caputxeta i l´home que interpretava el paper de llop. La versió escènica del conte és de l´escriptor lleidetà i gran amic JosepVallverdú; l´interpretava l´elenc de La Joventut de la Faràndula que l´ha portada arreu del país. La dirigia l´amic Salvador Fité i feia el paper de llop un altre amic que va morir massa jove. Era actor i director; fou President de l´entitat; era advocat i Procurador dels Tribunals. Quan jo era un noi de setze  anys i  treballava a l´Assessoria Jurídica del Banco Hispano Colonial, hi vaig conèixer un Procurador dels Tribunals de la ciutat vallesana, el senyor Ramon Vidal.  Era el pare de l´amic d´igual nomia que faria de llop i que un  dia, al Romea, va ser espiat per la Laura.

 

                                                                                                                            martiolaya