Va venir a tomb. Sortíem de l´Auditori, la nit d´ahir, just en tocar les dotze. Un Shakespeare dins d´un garatge havia aplegat poc més de mitja entrada. El públic sortíem depressa, amb la bufanda fins al nas. Un moment encara per acomiadar-nos dels amics i recordar l´anècdota: “aquesta filla –diu el pare, cofoi- és la Laura, la que un dia es va posar dempeus damunt la butaca del Romea i va avisar la Caputxeta que venia el llop”. I ella, la Laura, dona esplèndida, va somriure com un infant. I jo vaig explicar la meva anècdota en el mateix lloc, per be que menys èpica i més aviat poruga. Tenia uns cinc anys i anava amb el iaio de casa. Fèien els “Pasorets” i a la prmera escena que surt el Lucifer em vaig posar a plorar; el Lucifer va aturar el seu discurs i obrint els braços va dir: “No ploris. No veus que sóc un home?” Fa un fred que pela i ens acomiadem del tot. Camí de casa hi penso: no tenia ni pensada encara la glosa d´avui; evoco la Caputxeta i l´home que interpretava el paper de llop. La versió escènica del conte és de l´escriptor lleidetà i gran amic JosepVallverdú; l´interpretava l´elenc de La Joventut de la Faràndula que l´ha portada arreu del país. La dirigia l´amic Salvador Fité i feia el paper de llop un altre amic que va morir massa jove. Era actor i director; fou President de l´entitat; era advocat i Procurador dels Tribunals. Quan jo era un noi de setze anys i treballava a l´Assessoria Jurídica del Banco Hispano Colonial, hi vaig conèixer un Procurador dels Tribunals de la ciutat vallesana, el senyor Ramon Vidal. Era el pare de l´amic d´igual nomia que faria de llop i que un dia, al Romea, va ser espiat per la Laura.
martiolaya
Desembre 20, 2009 at 5:44 pm
segueixo llegint cada dia el teu bloc de notes.
felicitats per la teva tasca. Joaquim Batiste
Desembre 21, 2009 at 10:23 am
Jo també em vaig amagar sota la butaca, al primer pis del Romea, on havia anat a veure els Pastorets amb els meus avis (els teus pares). Em pensava que el dimoni se’m voldria endur a l’infern. Per sort no va ser així (espero…) però aquella va ser la meva experiència com espectadora en aquell recinte que uns quants anys més tard va ser la meva casa dels diumenges al matí. Després, mil experiències meravelloses, al Romea i a tot arreu.
Potser això del cuquet del teatre s’hereta; i és una cosa bona, no?
Petons.