Blocdenotes

 

           Ahir, amb allò de glosar l´assaig de cant en el temple de la Sagrada Família, em van passar per la memòria  coses que podrien fer pensar que vaig en contra de que les nostres corals, les corals catalanes, cantin en anglès o en llatí. Allò que jo defenso i defensaré, és que els nostres directors de corals recordin que també tenim  les nostres cançons, tradicionals o no encara, i els nostres autors morts o  vius, amb obra encara no estrenada, o poc divulgada, o oblidada del tot. Tenim el nostre ric cançoner popular i centenars de versions de diferents cançons. Els nostres orfeons i corals no es poden passar la vida  cantant “Els fadrins de Santboi” i, llegit literalment, el primer que ho va dir tenia tota la raó; però corifeus incapaços de recordar ni tan sols la melodia (“…molta fatxenda en gasteeen…”) ho repeteixen amb suficiència cada vegada que es comenten qüestions de repertori. Jo no en sé gaire de dificultats tècniques ni de repertoris escaients; però sé que no exagero i que si em queixo de directors que procedents i tot de l´Escolania de Monserrat obvien de manera absolta el repertori en català o traduït al català, sé que tinc  -encara que només sigui una miqueta, una milqueta de res –raó. Si arribàvem a la conclusió que, senzillament, es tracta d´un oblit no premeditat, una mena de sentiment que neix de la convicció íntima de que no tenim repertori ni paga la pena investigar, hauríem d´utilitzar tots plegats arguments més radicals i arribar potser a la conclusió de gastar amb beques per anar a l´extranger el que ara es gasta en escoles superiors de música pròpies. Un cartell a la porta podria dir, no pas en català, sinó en llatí o en anglès: “Tancat per manca de motivació cívica i patriòtica”

 

                                                                                                                      martiolaya